TAIZÉ

2005 Cap a un futur de pau

 
Aquesta carta, escrita pel Germà Roger de Taizé, ha estat traduïda a 55 llengües (24 de les quals asiàtiques), ha estat publicada amb motiu de la trobada europea de joves a Lisboa. Serà represa i meditada durant l’any 2005 en les trobades de joves que tindran lloc a Taizé, setmana rere setmana, o en altres llocs d’Europa o en altres continents.

«Déu us prepara un futur de pau i no de desgràcia; Déu vol donar-vos un futur i una esperança.» [1]

Avui molta gent anhelen un futur de pau, una humanitat alliberada de les amenaces de violència.

Si alguns joves s’inquieten pel futur i es troben paralitzats, n’hi ha també, arreu del món, d’inventius i creatius.

Aquests joves no es deixen arrossegar per una espiral de pessimisme. Saben que Déu no ens ha creat per a ser passius. Per a ells, la vida no està sotmesa a l’atzar d’una fatalitat. En són conscients: allò que pot paralitzar l’ésser humà és l’escepticisme o el desànim.

Aquests joves cerquen, doncs, amb tota la seva ànima, preparar un futur de pau i no de desgràcia. Per més que no s’adonin, ja estan fent de les seves vides una llum que il•lumina al seu voltant.

N’hi ha que són portadors de pau i de confiança allà on hi ha crisis i conflictes. Perseveren fins i tot quan la prova o el fracàs pesen sobre les seves espatlles. [2]

A Taizé, alguns capvespres de l’estiu, sota un cel ple d’estels, sentim els joves a través de les nostres finestres obertes. Sempre ens sorprèn que siguin tants. Busquen, preguen. I nosaltres ens diem: les seves aspiracions a la pau i a la confiança són com aquests estels, petites llums que brillen en la nit.

Vivim en un temps on molts es pregunten: però, què és la fe? La fe és una confiança molt senzilla en Déu, un alè de confiança indispensable, represa contínuament al llarg de la nostra vida.

Tots podem tenir dubtes. No ens hem de preocupar per això. Voldríem sobretot escoltar el Crist que murmura en els nostres cors: «Tens dubtes? No t’inquietis, l’Esperit Sant és sempre amb tu.» [3]

N’hi ha que han fet aquesta descoberta sorprenent: l’amor de Déu pot arribar a la seva plenitud també en un cor tocat pels dubtes. [4]

A l’Evangeli, una de les primeres paraules del Crist és aquesta: «Feliços els de cor senzill!» [5] Sí, feliços els qui avancen cap a la senzillesa, la del cor i la de la vida.

Un cor senzill busca viure el moment present, acollir cada dia com un avui de Déu.

L’esperit de senzillesa no es deixa veure en l’alegria serena i en la joia?

Un cor senzill no té la pretensió de comprendre-ho tot de la fe per ell mateix. Diu: el que jo no comprenc gaire, d’altres ho entenen millor i m’ajuden a seguir el camí. [6]

Simplificar la pròpia vida ens permet compartir amb els més febles, per tal d’alleugerir el patiment, allà on hi ha malaltia, pobresa, fam... [7]

La nostra pregària personal també és molt senzilla. Pensem que per pregar són necessàries moltes paraules? [8] No. Unes poques paraules, fins i tot maldestres, són suficients per confiar-ho tot a Déu, tant les nostres pors com les nostres esperances.

Abandonant-nos a l’Esperit Sant trobarem el camí que va de la inquietud a la confiança. [9] I li diem:

«Esperit Sant, condueix-nos cap a tu en tot moment.
Tan sovint ens oblidem que ens habites,
que pregues en nosaltres, que tu estimes en nosaltres.
La teva presència en nosaltres és confiança i continu perdó.»

Sí, l’Esperit Sant encén en nosaltres una llum tènue. Per molt que sigui pàl•lida, desperta en els nostres cors el desig de Déu. I el simple desig de Déu ja és una pregària.

La pregària no ens allunya de les preocupacions del món. Al contrari, no hi ha res més responsable que pregar: com més es viu una pregària senzilla i humil, més som conduïts a estimar i a expressar-ho amb la vida.

On podem trobar la senzillesa indispensable per a viure l’Evangeli? Les paraules del Crist ens ho aclareixen. Un dia va dir als seus deixebles: «Deixeu que els infants vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.» [10]

Qui podria expressar allò que alguns infants poden transmetre amb la seva confiança? [11]

Aleshores voldríem demanar a Déu: «Déu que ens estimes, fes-nos humils, dóna’ns una gran senzillesa en la nostra pregària, en les relacions humanes, en l’acollida...»

Jesús el Crist, va venir a la terra no per condemnar ningú, sinó per a obrir als éssers humans camins de comunió.

Des de fa dos mil anys, el Crist és present mitjançant l’Esperit Sant [12], i la seva misteriosa presència es concreta en una comunió visible [13]que reuneix dones, homes i joves, cridats a avançar junts sense separar-se els uns dels altres. [14]

Però malgrat això, durant la història, els cristians han experimentat múltiples sacsejades: han sorgit separacions entre els qui creien en el mateix Déu d’amor.

Avui és urgent restablir una comunió que no pot ser ajornada contínuament, fins a la fi dels temps. [15] Farem tot el que sigui possible perquè els cristians es desvetllin a l’esperit de comunió? [16]

Hi ha cristians que, sense esperar, ja viuen en comunió els uns amb els altres allà on són, humilment, de manera senzilla. [17]

Amb la seva vida, voldrien fer present el Crist a molts d’altres. Saben que l’Església no existeix només per a ella, sinó per al món, per a dipositar-hi un ferment de pau.

«Comunió» és un dels noms més bonics de l’Església: en ella, no hi poden haver retrets mutus, sinó tan sols transparència, bondat del cor, compassió... i aleshores s’obren les portes de la santedat.

A l’Evangeli se’ns permet descobrir aquesta realitat sorprenent: Déu no crea ni por ni inquietud. Déu només pot estimar.

Per la presència del seu Esperit Sant, Déu transfigura els nostres cors.

I, en una pregària senzilla, podem pressentir que no estem mai sols: l’Esperit Sant manté en nosaltres una comunió amb Déu, no només per un instant, sinó per sempre, i fins a la vida que no s’acaba mai.

Last updated: 22 de gener de 2005

Notes

[1Aquestes paraules van ser escrites sis-cents anys abans de Crist (veure Jeremies 29,11 i 31,17).

[2En l’any 2004 deu nous països s’han incorporat a la Unió Europea. Molts joves europeus són conscients de viure en un continent que, després d’haver estat posat a prova per les divisions i els conflictes, busca la seva unitat i avançar en el camí de la pau. És cert que encara hi ha tensions, injustícies i a vegades violència, que susciten els dubtes. Es tracta de no aturar-se en el camí: la recerca de la pau està a les mateixes fonts de la construcció d’Europa. Però aquesta no ens interessaria si només tingués per objectiu crear un continent més fort, més ric, i si Europa cedís a la temptació de tancar-se a l’interior de les seves fronteres. Europa esdevé plenament ella mateixa quan s’obre als altres continents, solidària amb les nacions pobres. La seva construcció té sentit quan és considerada com a una etapa al servei de la pau de tota la família humana. Heus aquí perquè, si la nostra trobada de finals d’any s’anomena «trobada europea», encara la volem veure més com a un «pelegrinatge de confiança a través de la terra.»

[3Veure Joan 14,16-18 i 27. Déu existeix independentment de la nostra fe o dels nostres dubtes. Quan hi ha en nosaltres un dubte, no significa que Déu ens hagi abandonat.

[4Dostoievski va escriure un dia en un dels seus diaris: «Sóc fill del dubte i de la incredulitat. Quant patiment m’ha comportat i em comporta aquesta set de creure, que es fa més forta en la meva ànima com més arguments en contra m’apareixen... És a través del gresol del dubte que el meu «hosanna» ha passat». I tanmateix Dostoievski continuava: «No hi ha res més bonic, més profund, més perfecte que el Crist. I no només no n’hi ha res, sinó que no hi pot haver res.» Quan aquest home de Déu comença a pressentir que el seu jo no creient coexisteix amb el seu jo creient, s’adona que el seu amor apassionat pel Crist no s’ha afeblit.

[5Mateu 5,3

[6Encara que la nostra confiança sigui fràgil, no ens sosté només en la nostra fe, sinó la confiança de tots aquells que ens han precedit i d’aquells que ens envolten.

[7El programa alimentari mundial de l’ONU ha publicat recentment un mapa de la fam en tot el món. Malgrat el progrés aconseguit en aquests darrers anys, 840 milions de persones pateixen fam, dels quals 180 milions són infants menors de cinc anys.

[8Veure Mateu 6,7-8

[9Aquest camí d’abandonament a Déu pot ser sostingut per uns cants senzills, repetits una i altra vegada, com ara aquest: «La meva ànima reposa en pau només en Déu.» Quan treballem, quan descansem, aquests cants continuen dins del cor.

[10Mateu 19,14

[11Un nen de nou anys que durant una setmana venia a pregar amb nosaltres, em va dir un dia: «El meu pare ens ha abandonat. Jo no el veig mai, però encara l’estimo i al vespre prego per ell.»

[12Veure 1 Pere 3,18, Romans 1,4 i Timoteu 3,16

[13Aquesta comunió rep el nom d’Església. En el cor de Déu, l’Església és una, no pot estar dividida.

[14Com més ens acostem a l’Evangeli, més a prop estem els uns dels altres. I s’allunyen les separacions que ens divideixen.

[15El Crist crida a reconciliar-se sense esperar més. No podem oblidar les seves paraules a l’Evangeli de sant Mateu: «Si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, vés primer a fer les paus amb el teu germà» (5,23). «Vés-hi primer» i no «Deixa-ho per més tard».

[16A Damasc, a l’Orient Mitjà, sempre posat a prova, hi viu el patriarca grec ortodox d’Antioquia, Ignasi IV. S’expressa amb aquestes paraules colpidores: «El moviment ecumènic està en regressió. Què queda de l’esdeveniment profètic dels inicis que van encarnar personalitats com el papa Joan XXIII i el patriarca Atenàgoras, entre d’altres? Les nostres divisions fan que el Crist esdevingui irreconeixible. Són contràries a la seva voluntat que siguem un «perquè el món cregui». Amb urgència necessitem iniciatives profètiques que facin sortir l’ecumenisme dels meandres en els quals em temo que s’està encallant. Necessitem urgentment profetes i sants que ajudin les nostres Esglésies a convertir-se mitjançant el perdó recíproc.»

[17Amb motiu de la visita a Taizé el 5 d’octubre del 1986, el papa Joan Pau II va suggerir un camí de comunió dient a la nostra comunitat: «Volent ser vosaltres mateixos una «paràbola de comunitat», ajudareu tots aquells que trobareu a ser fidels a la seva pertinença eclesial, fruit de la seva educació i de la seva elecció en consciència, però també a entrar sempre més profundament en el misteri de la comunió que és l’Església en el designi de Déu.»