A l’Evangeli, escoltem la crida de Jesús: “Segueix-me!” És possible respondre-li amb un compromís per a tota la vida?

En tots nosaltres hi ha el desig d’un futur feliç. Però podem tenir la impressió d’estar condicionats per tants límits que a voltes el desànim ens provoca.

Tanmateix Déu és present:” El regne de Déu és a prop” (Marc 1,15). Sentim la seva presència quan assumim les situacions de la nostra vida tal com són, per tal de crear a partir d’allò que és.

Ningú no voldria quedar atrapat en els somnis d’una existència idealitzada. Acceptem allò que som i també allò que no som.

Cercar un demà feliç implica haver d’escollir.

Alguns prenen opcions valentes per seguir el Crist en la seva vida de família, en la societat, en un compromís pels altres. N’hi ha que es pregunten: com seguir el Crist escollint el camí del celibat?

M’agradaria tant animar aquells i aquelles que es plantegen la qüestió d’una opció per sempre.

Davant d’un compromís així, pots tenir dubtes. Però, anant més al fons, trobaràs l’alegria de donar-te completament. Feliç qui no s’abandona a la por, sinó a la presència de l’Esperit Sant.

Potser et costa creure que Déu et crida personalment i que espera que l’estimis. Tu ets important per a ell.

Amb la crida que Déu et fa, no prescriu el que hauries de fer. La seva crida és, abans que res, un encontre. Deixa’t acollir pel Crist i descobriràs el camí que has de seguir.

Déu et convida a la llibertat. No fa de tu un ésser passiu. Pel seu Esperit Sant, Déu viu en tu, però no et substitueix pas. Al contrari, desvetlla energies insospitades.

Jove, pots tenir por i ser temptat a no escollir, per deixar totes les possibilitats obertes. Però com et realitzaràs si et quedes en la cruïlla?

Accepta que hi hagi en tu una espera inacabada i fins i tot qüestions no resoltes. Confia’t en la transparència del cor. A l’Església hi ha persones per escoltar-te. Un acompanyament continuat permetrà un discerniment perquè et puguis donar del tot.

No estem sols per seguir el Crist. Som portats per aquest misteri de comunió que és l’Església. En ella, el nostre sí esdevé lloança.

Una lloança potser vacil lant que neix de la nostra misèria, però que esdevindrà poc a poc font d’alegria que brolla per a tota la nostra vida.