Quan els primers germans vam arribar a Dakar, un cop acceptats pels qui ens envolten, poguérem sentir la vitalitat que caracteritza Àfrica. També vam descobrir la gran quantitat de problemes acumulats, tot i que Senegal és un país amb una gran riquesa humana.

Vam topar amb la insalubritat i les seves consegüents malalties, la desocupació i la precarietat de les condicions de vida, problemes d’educació, per no parlar de la sida ni la creixent onada d’inseguretat. A tot això, la gent compta amb escassos recursos per fer-hi front. La solidaritat tradicional de la família africana s’esquinça.

No és poca cosa ser presents en la vida d’aquest barri, pregant, treballant, acollint constantment i seguir essent, malgrat els anys, estrangers, moltes vegades desconcertats. Però això no impedeix una convivència alegre. Tampoc no és poca cosa perseverar entre el soroll, els altaveus, els mosquits, les olors, la calor, la pols, els talls d’aigua i d’electricitat, la inseguretat del transport, una violència que va en augment, etc... O sigui que, som aquí, fent el que sabem fer: pregar, treballar per guanyar-nos la vida, acollir i compartir. És així que intentem afrontar moltes coses que se’ns presenten amb els dons que té cadascú.

La nostra alegria més gran en aquesta aventura de vida fraterna a Dakar són els nens. La seva fidelitat, afecte, entusiasme. Si sabessin com ens ajuden a viure... Àfrica, avui en dia, és plena de problemes. Coberta de núvols amenaçants d’un futur i moltes vegades d’un sentiment de pànic i angoixa que els envolta completament. Però viure enmig d’aquest dinamisme de nens, plens d’energia, que ja tornen a estar drets en el moment de caure, fa impossible que ens desanimem. Reencenen la nostra esperança.

Amb els nens i també amb els joves...

Ells són sempre els primers a acollir-te, a reaccionar amb entusiasme a qualsevol iniciativa. Molts dels que van a les escoles públiques del nostre barri suporten deficiències greus: massa alumnes per classe, doble sessió de matí i de tarda, memorització sistemàtica.

Kër Taizé (Casa Taizé) a través d’Ak Benn (nom de les nostres activitats) s’ha adaptat a aquesta situació mitjançant activitats que desvetllin la seva curiositat, la seva creativitat i la seva observació. Aquest nens sovint no han utilitzat mai unes tisores, no han observat detingudament una flor o sortir una papallona de la crisàlide. De fet, gairebé no han sortit mai del seu barri o no han vist el mar, encara que Dakar està construïda sobre una península! A través de les visites, petits i grans descobreixen la natura, la tècnica, l’art...

Hi ha molta feina a fer, fins i tot entre els joves, els quals tendeixen a donar-se per vençuts davant d’un futur que sembla tancat. En motivar-los, en convidar-los a tenir cura dels més petits i descobrir que poden fer alguna cosa, es formen com a animadors i es preparen per al futur.

Set joves han començat a treballar a casa nostra, fent trencaclosques, mòbils, quadres o altres tipus de joguines. Aquests objectes es venen a Catalunya, Castella, Milà i també a Dakar i amb els ingressos es poden pagar els estudis i atendre diverses necessitats familiars.

La mateixa possibilitat s’ofereix a un determinat nombre de noies joves i mares del barri. Comencen aprenent patch-work i els aplicats. Llur progrés és evident i ens complau presentar-lo en aquesta exposició. Quinze dones aconsegueixen fer viure un xic millor llurs famílies. Amb totes, hi ha una lluita diària per mantenir no només la perseverança i la regularitat, sinó també els estàndards i la qualitat. Fan un gran esforç.

Els problemes familiars ens envolten

Bebès mal cuidats per mares que desconeixen les atencions bàsiques, gent “ferits de la vida”, veïns amb problemes per arribar a final de mes, per no esmentar les estafes de tot tipus. No podent fer front a tot, hem de triar. Sobretot, perquè volem ser presents més allà dels límits del nostre barri.

Estem involucrats en projectes amb refugiats, presoners, persones seropositives i també pidolaires provinents de les escoles alcoràniques. Donem suport a la creació d’escoles populars i informals a les zones perifèriques com un pal·liatiu al dèbil sistema de l’educació pública. Després hi ha el nostre compromís amb l’església local. Animem moments de pregària a diferents parròquies, visitem altres regions i països veïns. És una feina sense límits.

Però, com ajudar? Com ajudar aquesta o aquella persona a aixecar-se i a subsistir ella mateixa? Perquè si els “assistim”, els paralitzem. Es converteixen en “clients”. Necessitem una sensibilitat i un discerniment enormes per fer allò que cal. Potser, de vegades, ho aconseguim.

Amb els musulmans

La majoria dels nostres veïns són musulmans, encara que la minoria cristiana és vigorosa. Ens va portar força temps guanyar-nos la confiança dels veïns i en especial la dels vells “pilars de la mesquita”. Només les accions veritablement desinteressades, perseverant en una actitud de respecte a la creença de l’altre, van permetre, un dia, guanyar-nos la seva confiança. Aleshores, fins els més reservats van permetre que els seus nens vinguessin a casa nostra.

Què implica viure avui enmig d’una població musulmana? En primer lloc, mirar aquests creients de manera que puguem reconèixer l’obra de Déu en ells, valorar el seu camí de fe i admirar l’autenticitat de la seva oració. Després, mostrar-los el rostre de l’Església, que no és arrogant, un rostre a través del qual pugui traslluir-se alguna cosa de la vida de Crist. Hem d’ajudar també els cristians que ens envolten, que ja es porten molt bé amb els seus parents musulmans, a anar més allà de certes pors, de certs malentesos que són comuns per les dues bandes. Senegal, sent quasi l’únic estat on les relacions són pacífiques entre les dues religions, pot anar molt més lluny en això.

La pregària és com una festa

Cada vespre, els cristians del barri, nens i nenes sobretot, però també joves i algunes dones, vénen a pregar amb nosaltres. Els petits són els primers d’arribar i no es perden ni un sol dia de cantar.

En el transcurs dels anys, els cants de Taizé han estat traduïts al wolof i cantats al ritme del tam-tam; el seu estil repetitiu encaixa perfectament en la cultura local. Durant els moments de silenci, tota la vida del barri (amb els seus crits, sorolls, els potents altaveus de les mesquites) omplen la nostra oració.