TAIZÉMeditació del germà Alois
Dimarts, 29 de desembre | Durant la pregària del vespre, a l’Església de la Reconciliació
Fa un any, érem afectuosament acollits a Breslau, a Polònia, i vam quedar per a la 43a trobada europea a Torí, a Itàlia. Però vet aquí que a causa de la pandèmia de Covid-19 de seguit es va fer evident que calia ajornar un any aquesta trobada.
Els mitjans de comunicació ens permeten, tanmateix, viure, aquests dies, una trobada en línia. Es reuneixen grups en més de 150 llocs arreu del món, gràcies a iniciatives ben petites o més grans, com a Bolívia, a Cambodja, al Txad, a Lituània i també en altres països.
De manera que estem en comunió amb persones d’arreu del món, que ens escolten i ens veuen en aquest moment – us saludo a tots molt afectuosament.
En ocasió d’aquesta trobada en línia, he publicat abans de Nadal un text que ben segur que podreu llegir aquests dies. Es titula «Esperar en tot temps – Un missatge per l’any 2021».
Al principi del text, recullo les incerteses de tantes persones, especialment de la vostra jove generació, davant d’un futur que sembla tan inestable i a voltes molt fosc.
Aquesta pandèmia posa al descobert les profundes fragilitats de la nostra humanitat. La malaltia ha afectat molta gent, amb la mort d’una persona propera, també amb la soledat... I, per a molts, potser també alguns d’entre vosaltres, les mesures de confinament han estat difícils de viure.
Al mateix temps, també hem experimentat que existeixen innombrables gestos de solidaritat i de generositat. Potser hi podríem estar més atents, encara: fins i tot en les proves que hem travessat, a vegades és possible discernir-hi raons per esperar, com una força que se’ns dona al cor de la fragilitat.
Els testimonis de solidaritat són nombrosos. Ens ajuden a creure que Déu no ens abandona en la prova actual. Desitjo de tot cor que la nostra trobada refermi en nosaltres aquesta confiança. En Jesús, la Paraula de Déu s’ha fet carn, ell ha compartit la nostra vida. Déu coneix els nostres sofriments.
L’esperança, segons l’Evangeli, lluny de ser una confiança ingènua, és una invitació a canviar la nostra mirada, a fer renéixer aquesta confiança que ens ve del Crist: ell ha compartit la nostra condició humana fins al sofriment extrem de la creu, i d’aquesta manera ha obert un camí de vida.
Per la seva resurrecció, el Crist ens obre un nou horitzó, més enllà de les catàstrofes sanitàries i mediambientals que pesen amb tanta duresa damunt de la nostra humanitat. Sabrem discernir aquest nou horitzó?
Aquests dies, preguem els uns pels altres. A les portes de l’any nou, reservem un lloc especial en la nostra pregària per a aquelles i aquells que pateixen de Covid i d’altres malalties, per a aquells que viuen en la precarietat o l’aïllament, per als infants que pateixen, per a tots aquells que són víctimes de la violència o de la guerra, per als exiliats i els refugiats.
Amb la seva encíclica Fratelli tutti , el papa Francesc ens encoratja enormement. I si jo pogués expressar un desig per a aquesta trobada que viurem aquests dies, seria aquest: que aquesta experiència de comunió i de compartir, enmig dels reptes durs del moment, ens faci prendre consciència que som una sola família humana, que tenim necessitat els uns dels altres.
Dos infants:
- Agraïm a aquelles i aquells que han fet possible aquesta trobada, especialment als ponents dels tallers de la tarda.
- Gràcies als joves voluntaris que han preparat la trobada.
- Saludem afectuosament els responsables de les Esglésies i la presidenta de la Comissió Europea, que han enviat missatges de salutació i d’amistat.
- Bon vespre a tots aquells que ens segueixen a l’Àfrica, a les Amèriques, a l’Àsia, a Oceania i a Europa.
Introduccions bíbliques en línia
Dilluns, 28 de desembre | Introducció bíblica del germà Kombo, sobre Mateu 2,1-12
En el primer capítol de l’evangeli de Mateu, se’ns presenta la genealogia de la família de Jesús. És com si Mateu volgués mostrar-nos de bon principi que Jesús és de la nissaga reial, del rei David.
Al capítol 2, hi ha el relat dels savis que vénen d’Orient. Mateu no en dona cap més detall. Probablement eren astròlegs o savis que miraven de comprendre els esdeveniments a partir de l’observació dels estels. Aquests savis, que no eren jueus, en veure sortir una estrella particular a l’Orient i coneixent-ne el significat, es van posar en ruta cap al país on havia de néixer el Rei.
Al llibre de l’Apocalipsi llegim: «Jo, Jesús, he enviat el meu àngel perquè doni testimoni davant vostre de tot el que es refereix a les esglésies. Jo sóc el rebrot del llinatge de David, l’estel resplendent del matí.» (Ap 22,16). Aquesta llum espiritual que s’alça per il·luminar el cor de l’ésser humà és també ressaltada a la segona carta de Pere: «Tenim el sòlid fonament de les paraules dels profetes; i feu bé d’escoltar-les amb atenció, ja que són una llum que resplendeix en un lloc tenebrós, fins que apuntarà el dia, i l’estel del matí s’alçarà en els vostres cors.» (2 Pe 1,19).
En aquests temps convulsos, aquestes paraules semblen encoratjar-nos a no deixar-nos vèncer pel desànim. Així diu un proverbi: «Per més llarga que sigui la nit, el sol sempre acaba sortint». El mateix sol que il·lumina altres indrets i d’altres persones, que també passen per dificultats, acabarà il·luminant-nos a nosaltres també.
Tornem a la història dels savis. Arriben a Jerusalem, després d’un llarg viatge, per anunciar al poble la notícia del naixement d’un nou rei i adorar-lo. Amb això entenem que la salvació de Déu s’estén a totes les persones. Déu pot triar a qui vulgui per enviar-lo en missió. «Que en són, de bonics, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: "El teu Déu ja regna!"» (Is 52, 7).
Arribats a Jerusalem, la capital d’Israel, després d’un llarg viatge, imagino quina va ser la seva sorpresa en trobar-se amb tanta gent que no sabia que venia un rei. L’anunci dels savis va provocar un gran enrenou. El rei Herodes aviat veu aquest infant com un rival potencial, i la gent, que en principi hauria d’alegrar-se’n, també queda submergida en el dubte. Temien potser les conseqüències d’una revelació com aquesta?
Per tal de localitzar el rei dels jueus acabat de néixer, els savis són enviats a Betlem i, en trobar-lo, l’adoren i li ofereixen regals. La seva missió ha estat acomplerta
El germà Alois escriu en el seu missatge per al 2021: «En la situació actual, marcada per la pandèmia, som testimonis d’un agreujament de la precarietat a gran part del món. Calen decisions polítiques valentes, però la solidaritat i l’amistat social que tots podem portar a la pràctica també són indispensables. Molts es posen al servei dels altres. La seva generositat ens recorda que l’ajuda mútua obre un camí per al futur.»
En aquest fragment hi trobem dues paraules importants: solidaritat i amistat social. La solidaritat envers els altres consisteix a descobrir junts signes d’esperança, accions personals i comunitàries que poden ajudar els altres. Que les nostres iniciatives personals i comunitàries ajudin els altres a avançar. Fins i tot si pensem que les nostres accions i els nostres mitjans són molt limitats, perseverem, perquè l’important és no aturar-nos en el camí. Si Déu dona a algú una missió, és que ell és prou poderós per a dur-la a terme
Al profeta Isaïes hi ha escrit: «El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós.» (Is 9,2). El temps de pandèmia ha causat un gran patiment al món. És com si el nostre món travessés un túnel fosc, però al final del túnel hi ha llum, com diu Isaïes. Quina alegria tindrem el dia que puguem dir: gràcies a Déu hem deixat enrere la foscor! Doncs armem-nos de coratge!
«Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant.» (Rm 15,13)
Dimarts, 29 de Desembre | Introducció bíblica de la germana Sietske, germana de Sant Andreu, sobre Lluc 10,25-37
La història que acabem de llegir és un diàleg entre Jesús i un mestre de la Llei. Aquest mestre de la Llei és savi i intel·ligent. Ell ha estudiat la Llei i sap com ser un bon jueu. Em pregunto què deu pensar sobre les paraules de Jesús just abans, quan ha dit que un cert coneixement de Déu és amagat als savis i intel·ligents... (Lc 10,21).
La pregunta del mestre de la Llei, «qui són els altres que haig d’estimar?» (o en altres traduccions «qui és el meu pròxim?»), fa pensar que per ell la humanitat està dividida entre «els altres que haig d’estimar» i «els que no haig d’estimar». Hi som «nosaltres» i «ells». El mestre de la Llei demana a Jesús una norma per saber a qui ha d’estimar i a qui no. Segurament us heu adonat que Jesús no entra en aquesta discussió. La seva paràbola no respon la pregunta directament, ja que no és una bona pregunta. Llavors, què és el que Jesús intenta dir al mestre de la Llei Fixem-nos en els diferents personatges que surten a la paràbola.
El sacerdot i el levita són jueus religiosos que serveixen a Déu al temple. Són coneixedors de la Llei i la seva religió. Els samaritans són considerats heretges i enemics perquè no segueixen la Llei. Tots tres es topen amb l’home ferit. El sacerdot i el levita el veuen, però decideixen ignorar-lo. La seva visió intel·lectual sobre la religió i la Llei fa que només puguin veure a la víctima com un risc de tornar-se impurs davant els ulls de la Llei. Els seus ulls i cors són cecs davant el seu patiment.
Però el samarità «el veié i se’n compadí». La paraula utilitzada en grec denota que no es tracta simplement de sentir-se malament per ell. Va més enllà: alguna cosa se li remou per dins, el dolor de l’altre no li deixa el cor fred com una pedra sinó que sent una gran compassió. «Com-passió» literalment significa prendre part en el patiment d’algú altre. La compassió no és mental sinó que ve del més profund del nostre ésser. Fa que el samarità hi vegi amb els ulls del cor. Veu un ésser humà com ell, no només algú mig mort, però el que és més important és que veu algú que encara és viu! La compassió també l’ajuda a veure les necessitats de l’home ferit, i fins i tot se sent responsable del seu benestar, la qual cosa fa que actuï. Ell respon de manera espontània davant el que veu fent el que creu que és necessari. Decideix donar el seu temps i fer el que pot sense preocupar-se per les conseqüències. I descobrim que no ho fa sol. Demana ajuda a l’hostaler i junts tenen cura de l’home ferit. La compassió és això: veure, commoure’s i actuar. Actuar i apropar-se a l’altre. Sí, la compassió ho canvia tot.
Probablement sonava bastant inquietant pels jueus que un samarità mostrés compassió i s’apropés a l’home ferit, però en anomenar el samarità com «el qui va actuar amb compassió», el mestre de la Llei demostra que ha entès que esdevenir el pròxim per als altres no depèn de qui són els altres. De la pregunta que Jesús fórmula en acabar la paràbola aprenem que el que importa és com esdevenim en el pròxim dels altres i com estimem.
Però encara en podem dir més. Hi ha una altra que ens torna a portar a la pregunta del mestre de la Llei: es tracta del fet que l’home ferit sigui anònim. No sabem ni qui és ni d’on prové. Podria ser un altre sacerdot, un altre samarità, un altre bandit, un amic, un enemic, podria ser qualsevol persona. Pel samarità la seva identitat no és important, simplement el reconeix com a germà. La compassió no distingeix entre persones i per tant, aconsegueix construir ponts entre elles. Jesús ens convida a dues coses amb aquest text: també nosaltres hem d’esdevenir pròxim per als altres; i hem d’esdevenir el pròxim de qualsevol persona, sigui qui sigui.
Hem descobert en aquesta paràbola que ser un sacerdot o un levita o saber molt sobre fe i teologia no significa que sapiguem com estimar els altres de manera automàtica! Durant tot aquest diàleg amb Jesús veiem que l’intel·ligent mestre de la Llei descobreix com la compassió és la clau per entendre el manament «estima Déu i els altres com a tu mateix». Sense compassió, entrar en la vida eterna serà difícil... Potser és la compassió, veure-hi amb el cor, que permet als nens i als pobres d’esperit entendre coses que els savis i intel·lectuals no entenen...
Dimecres, 30 de desembre | Introducció bíblica del germà Richard, sobre Joan 14,15-24
Jesús sabia que la seva mort violenta seria un xoc terrible pels seus amics. Les seves paraules i els seus actes havien enfortit les esperances dels seus amics en una presència tangible de Déu, un Déu que té cura dels humans, que porta justícia i pau, que protegeix.
Però Déu no va protegir Jesús de la mort. Els que l’havien seguit van ser abandonats, van quedar orfes. Jesús ja no era allà per tenir cura d’ells. I on és Déu, si no va ajudar ni Jesús?
Potser avui ens sentim encara més perduts. Pels companys de Jesús, el cel era encara la casa de Déu. Per a nosaltres, l’univers és un infinit fred i anònim. Ells creien que Déu mantenia la creació en ordre. Nosaltres ens hem d’espavilar per salvar el planeta.
Tanmateix, se’ns convida a tenir confiança, a confiar en «una presència inexplicable i alhora ben real», com diu el missatge «Esperar en tot temps». Per preparar els seus amics a una presència de Déu encara desconeguda, Jesús els va fer tres promeses.
En primer lloc, els va prometre que Déu donaria l’Esperit Sant, «un altre Consolador», com el va anomenar, «que serà amb vosaltres per sempre». «Un altre Consolador» significa un altre com Jesús. Però l’Esperit és també diferent. Tothom podia veure Jesús, escoltar-lo, tocar-lo. Però l’Esperit és invisible. Jesús el va comparar amb el vent: «bufa allà on vol». Tanmateix, és Jesús de Natzaret qui fa present l’Esperit.
En segon lloc, Jesús promet la seva pròpia vinguda: «Jo no us deixaré orfes; jo vinc a vosaltres». Fixeu-vos en el verb en present: «jo vinc a vosaltres». La vinguda de Jesús és idèntica a la presència de l’Esperit Sant. Vivint en Déu, Jesús no està subjecte a l’espai ni al temps. Ell ve cada dia, a cada hora, a cada inspiració que fem en respirar.
En tercer lloc, Jesús va prometre la presència de Déu, és Déu qui ve amb ell. Jesús diu: «nosaltres vindrem als creients i farem estada a casa d’ells». Dalt els cels i, a la Terra, Jerusalem, eren llocs considerats estances de Déu. Ara, Déu i Jesús habiten també en les fràgils existències humanes.
«Aquell dia -va dir Jesús-, sabreu que jo sóc en el Pare, vosaltres en mi i jo en vosaltres». Va utilitzar exactament la mateixa expressió per explicar la seva unitat amb Déu i la nostra amb Jesús: «jo sóc en el meu Pare» i «vosaltres sou en mi».
Fins i tot si Jesús va viure a la Terra com un de nosaltres, nosaltres no el podem conèixer com un enmig d’altres, ja que ell és la nostra vida: «nosaltres som en ell». I nosaltres no el podem conèixer de l’exterior, perquè ell viu en nosaltres: «jo sóc en vosaltres».
Molt sovint nosaltres no som conscients de la presència de Déu perquè ell és massa real, massa evident. Nosaltres vivim en Déu com els peixos neden al mar i els ocells volen per l’aire.
Un dels companys de Jesús li va preguntar per què la seva presència seria tan esmunyedissa que alguns no podrien percebre-la. Jesús va respondre: «El qui m’estimi el meu Pare l’estimarà, jo també l’estimaré i em manifestaré a ell». Déu no és un fet, Déu és amor. Sense amor, no pot haver-hi coneixement de Jesús vivent en Déu.
La presència esmunyedissa de Déu esdevé certesa quan estimem, quan seguim el manament: «Estimeu-vos uns els altres com jo us he estimat». A l’últim sopar, quan Jesús va dir això i va introduir els seus amics al misteri de Déu, la primera cosa que va fer, va ser abaixar-se i rentar els peus dels seus amics.
Dijous, 31 de desembre | Introducció bíblica del germà John, sobre el Salm 96
Tots nosaltres ens preguntem, en un moment o altre: de què serveix pregar?
Jesús ens diu que Déu sap el que necessitem, fins i tot abans que ho demanem. I al mateix temps ens diu: «»demaneu i us serà donat».
I què en podem dir de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies: què poden aportar a Déu els himnes que cantem? Necessita Déu el nostre reconeixement?
Per tal de respondre aquestes preguntes, necessitem entendre més profundament qui és Déu i en què consisteix el seu amor. La Bíblia ens revela un Déu de tendresa i de compassió, ple d’amor fidel per la seva creació. I l’Evangeli va incús un pas més enllà: en ell, nosaltres aprenem que Déu ÉS amor.
Però, què és l’amor? L’amor veritable vol dir certament donar de nosaltres mateixos, tenir cura dels altres, i respondre a les seves necessitats. Si, tot això és important, però no va suficientment lluny.
L’amor de Déu, va encara més lluny: vol fer de la persona estimada un veritable subjecte, perquè una relació autèntica esdevingui possible. No vol mantenir l’altre en un estat de passivat o immaduresa, simplement fent coses per nosaltres. Vol elevar la persona estimada a un estat en què realment pugui respondre veritablement a l’amor que li és donat, estimant en retorn.
Nosaltres podem veure una mica d’això en les nostres pròpies vides. Els pares que simplement donen els seus fills tot allò que necessiten o que els mantenen en un estat d’immaduresa o de dependència.
Els pares que estimen realment els seus fills volen que creixin, per tal que puguin ser capaços de prendre les seves pròpies decisions, i que siguin capaços, al seu torn, de transmetre l’amor que ells han rebut als altres, potser algun dia als seus propis fills.
Dins la primera carta, Sant Joan parla dues vegades d’un amor que «ha assolit la perfecció» (1 Joan 2,5; 4,17). Amb això es refereix a un amor que fa de la persona estimada algú que pot respondre amb amor al seu torn. L’objectiu de l’amor de Déu, per increïble que sembli, és transformar-nos en éssers posats al seu mateix nivell, éssers capaços d’estimar com Déu estima. Aquesta és la raó la qual Joan parla sempre «d’estimar-nos els uns als altres«»; per ell, l’amor perfecte no pot ser mai unidireccional.
Aquest és el significat de la pregària cristiana: tancar el cercle, retornar a Déu el que Déu ens ha donat. Ho podem fer demanant activament allò que necessitem, d’aquesta manera fem servir la nostra intel·ligència per col·laborar amb Déu o, encara més important, tanquem el cercle agraint i lloant Déu per allò que hem rebut. Així els nostres dons no resten pas estèrils, sinó que donen fruit les nostres vides.
A la lectura d’aquest matí veiem aquest tipus de pregària a la vida de Jesús. Jesús agraeix el seu Abba per la benedicció rebuda. I aquesta benedicció és essencialment que el Pare ha concedit una relació personal no als que són extraordinaris en termes humans, sinó als «petits», els que són «dolços i humils de cor» com Jesús, els que són capaços de rebre.
Des del més profund de la condició humana, Jesús permet una pregària per arribar a Déu, creant una comunió entre Déu i la creació. Això és el que el Salm que hem cantat avui diu, el salm 96, anomena el «càntic nou»: «Canteu al Senyor un càntic nou; canteu al Senyor tota la Terra!»
Aquest càntic és nou, no perquè les paraules siguin diferents o inaudites, sinó perquè emana d’allò nou que Déu fa en Jesús, enviant el seu Esperit Sant per donar via a tot. La Bíblia de vegades anomena això una «nova creació».
El salm convida, no només els humans, sinó el cel, la terra i el mar i tot el que hi ha en ells, a pregar Déu per allò que Déu ha fet. Descriu un món on cel i terra romanen junts en un vincle indestructible. Aquest vincle va ser ja proclamat pels àngels en el naixement de Jesús: «Glòria a Déu a dalt de Cel, i a la terra Pau a tot allò què estima el Senyor» (Lluc 2,14).
Però per tal que aquesta corrent de lloança pugui unir cel i terra, ens correspon a nosaltres tenir cura de la creació. Com diu el germà Alois al seu missatge pel 2021: «No volem només protegir la creació perquè ens és necessària per viure, sinó perquè en formem part i perquè el projecte de Déu s’estén a tot allò que viu.».
Aquí podem veure la unitat entre la nostra pregària i la nostra activitat al món. Quan preguem, retornem a Déu el que ens ha donat. Quan ajudem i servim els altres, permetem que les seves vides magnifiquin el Senyor. Quan actuem per fer el món un lloc millor, tenint cura de la creació, fem possible que doni glòria a Déu.
A través de la nostra pregària i la nostra acció, ajudem l’univers a acomplir la seva vocació, la raó per la qual existeix: reflectir la inimaginable bondat de Déu.