Sigueu tots benvinguts a Taizé en aquest dia de Pasqua. És bo poder estar tots junts units en la pregària, ara que començarà un nou període de restricció de desplaçaments a França a causa de la pandèmia.

M’agradaria també saludar molt afectuosament a totes les persones que ens segueixen aquest matí per internet des de diferents països del món.

Per Pasqua som convidats a fer un pas que sembla anar més enllà de la raó humana: el trànsit del patiment cap a l’esperança. És una dona qui viu aquesta experiència en primer lloc, el matí de Pasqua: Maria de Magdala. És ella qui porta els deixebles de Jesús cap aquest trànsit... i després ens hi porta a nosaltres.

El matí encara no despuntava. Això no obstant, Maria ja s’havia posat en marxa. Quan encara era fosc, tant a l’exterior com en el seu cor, ella sent, potser de manera confusa, que ha de tornar prop de qui un dia havia canviat la seva vida.

Quan per por, els deixebles de Jesús es queden tancats a casa, la decisió de Maria de tornar al sepulcre és, sens dubte, la seva manera de recordar-lo, però també expressa una espera. El seu amor per Jesús l’inspira en aquesta espera, un amor que ni el sofriment més gran no ha pogut esborrar completament.

Com a primer testimoni de la pedra enretirada de l’entrada del sepulcre, ella corre a trobar Simó Pere i els altres deixebles per dir allò que ha vist. Al seu torn, ells corren per constatar que allò que ella deia era veritat, però de seguida tornen a casa, mentre que Maria, segons l’Evangeli de Joan, es queda al jardí on aviat anirà a trobar-la el Ressuscitat.

També nosaltres podem deixar-nos tocar per la joia de la resurrecció! Tots sols no hi podem creure. És completament inimaginable. Però junts podem escoltar la notícia inversemblant que Maria, i després els apòstols, anuncien el dia de Pasqua: Crist és viu!

Aquesta notícia aclaparadora del matí de Pasqua és inseparable de la que l’ha precedida, de la qual hem fet memòria aquests darrers dies: Crist Jesús ha arribat a l’extrem del patiment per tal d’obrir a tota la humanitat un camí vers Déu, el seu Pare.

Un cop ressuscitat, no pot sinó estimar amb un amor sobreabundant les persones que no poden creure en l’existència de Déu, quan el patiment paralitza en elles l’alè de confiança. Lluny de ser idealista, la joia de la Pasqua ens fa oberts i sensibles a aquells que pateixen. Humilment, Crist ens diu: «Jo comparteixo els teus dolors i dubtes, jo voldria passar-los amb tu».

La pandèmia i les seves conseqüències, que no deixen de fer-se sentir durament, ens exigeixen perseverar en la confiança. Penso especialment en les persones que estan malaltes, en les famílies que han perdut éssers estimats, en el coratge del personal sanitari. Penso també en tots els qui passen aquest període tan dur en la solitud.

Ara que el nostre món passa per tants sofriments, i que la bella esperança humana s’esquerda tan sovint, em sembla encara més important pregar junts, sentir-nos en comunió, propers els uns dels altres, en l’amistat.

Davant del patiment i dels reptes del temps present, l’Evangeli ens dona la possibilitat de descobrir la font d’una nova esperança. No la deixem enterrada. Ens deixarem tocar per la presència del Ressuscitat que, en la joia i en la pena de les nostres vides, ve a trobar-nos a cadascun de nosaltres?

Aquest matí, el nostre germà Jérémie farà el seu compromís per a tota la seva vida com a germà de la nostra comunitat. És per a tots nosaltres un encoratjament a donar la nostra confiança a Crist. Sí, sense haver-lo vist, nosaltres voldríem estimar Crist i dir-ho amb la nostra vida.