TAIZÉVa néixer el 15 d’abril de 1929, el gran d’un germà i una germana. Va créixer al Jura suís, a La Chaux-de-Fonds, fins que, l’any 1944, la família es va traslladar a Lausana on va fer tots els seus estudis teològics, a excepció d’un semestre a Basilea, per seguir els cursos del gran teòleg. Karl Barth.
L’any 1953, seguint la consuetud comunitària d’aleshores pels germans que havien rebut vocació pastoral abans d’entrar a la comunitat, el germà Pierre-Yves va anar a fer un període de pràctiques a la parròquia d’Aigle, al cantó de Vaud. Després el 1955 va anar a Neuchâtel, on va ser ordenat pastor l’any 1956.
Amb dos germans més, va exercir el ministeri pastoral durant uns anys en una parròquia de l’Església luterana de Montbéliard, tot desenvolupant la seva vocació de teòleg ecumènic: participà en el Grup de Dombes, col·laborà en la recerca teològica del Consell Ecumènic a Ginebre, preparà publicacions sobre L’unité des croyants au ciel et sur la terre («La unitat dels creients al cel i a la terra»), Le Christ notre récompense («Crist, la nostra recompensa»), Le sacrifice eucharistique chez les théologiens réformés français du 17e siècle («El sacrifici eucarístic entre els teòlegs reformats francesos del segle XVII»)...
Quan l’acollida a Taizé començà a créixer va tornar al turó on s’encarregava especialment d’animar les trobades per matrimonis. A partir d’aleshores, durant dècades, hi va dedicar bona part del seu ministeri, donant suport a la vida espiritual i al compromís ecumènic de parelles de diversos països, entre les quals moltes famílies mixtes entre catòlics i protestants.
Va publicar («La pregària al cor de la vida»), Le souffle de l’espérance, éléments de vie chrétienne («L’alè de l’esperança, elements de la vida cristiana») i va començar sobretot a estudiar i traduir les obres de sant Bernat i d’altres pares cistercencs del segle XII, dels quals es va convertir en un especialista reconegut. Durant anys li agradava passar el temps de Quaresma al monestir de Tamié. Va respondre de bon grat a les invitacions de les comunitats religioses convidant-lo a animar recessos.
A més de els seus dons intel·lectuals i pastorals, també cal esmentar que era músic i gairebé fins al final de la seva vida tocava habitualment el violoncel. Unint el seu amor per la música i la seva passió per la vida litúrgica, va escriure el text de nombrosos himnes, cantats especialment en la família monàstica.
