Quan l’any 1940 el germà Roger deixava Ginebra per anar a fundar la comunitat de Taizé, el movia aquesta intuïció: perquè els cristians siguin ferments de pau en la humanitat, no poden posposar més una reconciliació entre ells. Anys després va descriure així el seu itinerari:

“Marcat pel testimoni de vida de la meva àvia, vaig trobar, tot seguint-la, la meva pròpia identitat de cristià, reconciliant en mi mateix la fe dels meus orígens amb el Misteri de la fe catòlica, sense trencar la comunió amb ningú.”

Aquest camí que el germà Roger ha obert és delicat, exigent. Nosaltres no hem acabat d’explorar-lo.

En el Crist ens pertanyem els uns als altres. Quan els cristians estan separats, el missatge de l’Evangeli esdevé inaudible.

Com respondre als nous reptes de les nostres societats, sobretot els de la secularització i la comprensió entre les cultures, sense reunir els dons de l’Esperit Sant dipositats a totes les famílies cristianes? Com transmetre a tothom la pau del Crist si estem separats?

No perdem tanta energia en les oposicions entre cristians, a vegades en el si de les nostres pròpies confessions! Trobem-nos junts més sovint en presència de Déu en l’escolta de la Paraula, el silenci i la lloança.

Una vegada al mes o al trimestre, convidem els habitants de les nostres ciutats, dels nostres pobles o de les nostres regions a una “vetlla de reconciliació”. [1]

Per preparar aquesta vetlla, els joves poden posar-se en camí, anar cap a d’altres, cap a una altra parròquia, un altre moviment o un altre grup i fins i tot convidar joves que estan en recerca de la fe.

Creixerà llavors el desig de fer conjuntament tot allò que es pot fer. El que ens uneix és més important que el que ens separa: deixem transparentar aquesta realitat per la nostra vida!

Un intercanvi de dons entre les diferents tradicions cristianes ja s’ha iniciat. Veiem a Taizé que a través de la pregària comuna i amb les trobades personals una estima mútua s’aprofundeix i aquest intercanvi es produeix de manera natural.

 

Alguns aspectes del Misteri de la fe han estat destacats més per una o altra tradició cristiana.

 

Els cristians d’Orient sempre han posat l’accent en la resurrecció del Crist que ja transfigura el món. No és pas gràcies a això que molts d’entre ells han sabut travessar dècades de patiments en els segles passats? L’Orient ha guardat l’ensenyament dels Pares de l’Església amb una gran fidelitat. El monaquisme que ha donat a Occident ha alenat en tota l’Església una vida de contemplació. Els cristians d’Occident podrien obrir-se més a aquests tresors?

 

Els cristians de la Reforma han subratllat fortament aquestes realitats de l’Evangeli: Déu ofereix el seu amor gratuïtament. Per la seva Paraula ve a la trobada de tothom qui l’escolta i la posa en pràctica: la senzilla confiança de la fe condueix a la llibertat dels infants de Déu: cantar junts interioritza la Paraula de Déu. Aquests valors, no són essencials per a tots els cristians?

 

L’Església catòlica ha guardat visible, a través de la història, la universalitat de la comunió en el Crist. Ha buscat sempre un equilibri entre l’Església local i l’Església universal. L’una no pot existir sense l’altra. Un ministeri de comunió en tots els nivells ha ajudat a mantenir una unanimitat en la fe. Tots els batejats no podrien anar una mica més lluny amb una comprensió progressiva d’aquest ministeri?

 

Més enllà de les confessions, és urgent que un intercanvi de dons s’aprofundeixi entre els continents. Els cristians d’Europa, per exemple, tenen molt per rebre de les Esglésies d’altres continents. Com a resposta de tot el que aquestes Esglésies han rebut d’Europa, elles poden transmetre avui una frescor de l’Evangeli.

 

Els testimonis i els màrtirs del Crist ens duen cap a una única comunió. Alimenten la nostra esperança i la nostra determinació per buscar la unitat visible entre tots els cristians.