català

TAIZÉ

2008 Carta de Cochabamba

 
Preparada durant mesos amb les parròquies i les famílies de la ciutat i dels seus voltants, una trobada llatinoamericana va tenir lloc a Cochabamba, a Bolívia, del 10 al 14 d’octubre de 2007. Va reunir 7000 participants arribats de diverses regions de Bolívia, de tots els països d’Amèrica Llatina i d’alguns països d’Europa. Aquesta “carta de Cochabamba” per a l’any 2008 es publica per a la trobada europea de joves a Ginebra, a finals de desembre de 2007.

LA RECONCILIACIÓ, UN FOC

Amb joves de tots els països de l’Amèrica Llatina reunits a Bolívia, ens hem preguntat: quins camins d’esperança podem obrir avui?

Marcat per una immensa diversitat social i ètnica, el poble bolivià intenta avançar, més enllà dels conflictes, cap a més justícia i pau.

En molts llocs de la terra, les tensions actuals provenen de ferides de la Història que han quedat obertes. On podem guarir-nos quan el sentiment d’impotència davant de les injustícies guanya terreny?

Els joves reunits a Cochabamba han mostrat que la diversitat, lluny de conduir necessàriament a divisions o rivalitats, és portadora de la promesa d’un enriquiment mutu i d’una alegria. [1]

A Bolívia hem descobert creients valents que expressen amb la seva existència la crida de l’Evangeli a lluitar amb un cor reconciliat.

A LA FONT DE LA RECONCILIACIÓ

És en una comunió personal amb el Déu viu d’on traiem les nostres forces per lluitar amb un cor reconciliat. Sense una vida interior no podríem anar fins al final de les nostres resolucions. En Déu trobem l’alegria, l’esperança d’una plenitud de vida.

Déu mateix no va fer el primer pas vers nosaltres? Per la vinguda de Jesús, Déu es compromet en un autèntic intercanvi amb cada ésser humà. Tot i restar més enllà del que nosaltres podem comprendre, Déu es fa proper.

Per amor ha volgut compartir la nostra existència. S’ha fet home. Més encara: donant la seva vida a la creu, Jesús ha escollit el darrer lloc. [2] Carregant-se tot el que ens separa de Déu, assumeix la nostra persona i tota la humanitat. [3] A canvi, ens comunica la seva pròpia vida. [4] La creació tota sencera ja comença a transfigurar-se. [5]

Aquest intercanvi amb Déu s’actualitza per a nosaltres en la pregària. Per mitjà del seu Esperit Sant, Déu ve a habitar en nosaltres. Per la seva paraula i els sagraments, el Crist se’ns dóna. Com a resposta, podem abandonar-nos a Ell. [6]

No és així com Crist va llençar un foc sobre la terra, el foc que ja crema en nosaltres?

EIXAMPLAR LA NOSTRA AMISTAT A TOTHOM

El foc de la reconciliació no el podem contenir. Il lumina un camí que ens condueix a ser creadors de pau a prop i lluny. [7]

Si comprenem el que Déu fa per nosaltres, les nostres relacions mútues es transformaran. Serem capaços d’una comunió autèntica, d’un intercanvi de vida en el qual nosaltres donem i rebem.

L’Evangeli ens convida a fer el primer pas vers l’altre sense tenir la certesa abans d’una reciprocitat.

En algunes situacions, en particular en les ruptures afectives, la reconciliació pot semblar inabastable. Sapiguem llavors que el desig d’una reconciliació n’és ja el començament. El Crist es carrega allò que sembla sense sortida i podem confiar-li allò que demana un guariment. Això ens prepara a estar atents a les ocasions de fer un pas, per petit que sigui, cap a la serenor.

La reconciliació pot transformar profundament les nostres societats. L’Esperit del Crist ressuscitat renova la faç de la terra. Deixem-nos emportar per aquesta dinàmica de la resurrecció! No ens desanimem per la complexitat dels problemes! No oblidem que podem començar amb ben poc! [8]

La comunió de l’Església ens sosté, és un lloc d’amistat per a tothom. [9] “Per a nosaltres, l’Església és com una mare que escolta als seus fills. Acull, consola.” [10] Aquestes paraules d’un jove d’Amèrica Llatina ens interpel len: sabrem ser el reflex de la compassió de Déu?

En les situacions de conflicte, sabrem escoltar l’altre? Tantes separacions serien menys doloroses. [11] Esforcem-nos per posar-nos en el lloc de l’altre.

Sabrem vetllar per un repartiment més equitatiu dels béns? Atrevim-nos a revisar el nostre estil de vida a fi d’una més gran senzillesa, d’una solidaritat amb els desafavorits i d’una atenció creixent per la Creació.

Serem propers als qui són més pobres que nosaltres? Quan compartim amb ells, es produeix un intercanvi de vida: ells ens desvetllen una generositat que ens brolla de dins nostre. Encara més, per les seves mancances, ens ajuden a acceptar la nostra pròpia vulnerabilitat. Amb un compromís com aquest contribuirem al respecte de la dignitat de cada ésser humà.
Anirem fins al perdó? Hi ha un altre mitjà per interrompre la cadena que fa perdurar les humiliacions? [12] No es tracta pas d’oblidar un passat dolorós, ni de ser cecs davant les situacions actuals d’injustícia. Però l’Evangeli ens crida a superar la memòria de les ferides pel perdó i fins i tot a anar més enllà d’esperar un gest a canvi. Allí trobem la llibertat dels infants de Déu.

Sí, voldríem lluitar amb un cor reconciliat, ser buscadors apassionats de comunió, capaços d’eixamplar la nostra amistat a tothom.

Last updated: 13 de desembre de 2007
Notes

[1] Quan el joves de les zones rurals, amb els seus vestits tradicionals, van arribar a Cochabamba, quina festa de colors! Quina alegria veure que els joves de totes les regions de Bolívia podien retrobar-se: els de la plana i els de les muntanyes, els de les ciutats i els del camp. Aquesta trobada ha mostrat que els joves podien contribuir, amb la seva manera de viure, a l’aparició de “microclimes de reconciliació”. Per tal que l’Evangeli sigui veritablement una força de reconciliació a Bolívia, cada cop més cristians intenten, tot anunciant la fe, tenir més en compte el fons cultural i religiós tradicional.

[2] Per a Sant Pau, la reconciliació realitzada pel Crist afecta tota la Creació. Va ser enviat per tal de ”reconciliar-ho tot tant a la terra com en el cel” (Col 1,20). Per a això Jesús “no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes.” (Fl 2,5-11)

[3] En un llenguatge poètic que troba la seva inspiració en la meditació de l’Escriptura, la litúrgia Ortodoxa canta per Nadal: “El Creador veié perdut l’home que les seves mans havien modelat, baixa, tot inclinant els cels; nascut de la Verge santa, immaculada, assumeix, en el seu cos, tot l’ésser humà.”

[4] Un cristià del segle segon, Irineu de Lió va arribar a dir: “A causa del seu amor infinit, el Crist ha esdevingut el que nosaltres som, a fi de fer de nosaltres allò que Ell és.”

[5] L’Esperit Sant és com l’ànima de la Creació: “La bellesa del món tal com ara la veiem no es podria mantenir en condicions sense la virtut de l’Esperit (...) És ell qui està repartit en tot, sosté i vivifica totes les coses al cel i a la terra, i els dóna vigor.” (Joan Calví, La Institució cristiana I, XIII, 14)

[6] La comunió amb Déu no sempre es viu a nivell de sentiments, la presència de l’Esperit Sant en nosaltres és més profunda. Fins i tot sense sentir res, podem pregar, ni que sigui amb un gest ben senzill: agenollar-nos, obrir les mans. I Déu ja ve a visitar-nos.

[7] Aquells qui el Crist atrau vers ell, els envia al món. Vegeu Marc 1,17.

[8] Vegeu Lluc 10,1-16.

[9] Roxana, una jove boliviana, explica el rol pacificador que l’Església ha intentat jugar en les molt fortes tensions socials que recentment ha conegut Bolívia: “Què provoca la contestació, la ràbia, el malestar d’un poble? Una manca d’amor? El sentiment d’impotència d’aquells que saben que les seves veus no són escoltades? Quan volem compartir el patiment d’un poble, sentim la necessitat d’acostar-nos a l’esperança que ve de Déu. Així, les portes de les esglésies es van obrir per a les pregàries contínues, les campanes van tocar per convidar la gent dels barris a les reunions informatives. Els joves van descobrir la força de la unió, de la solidaritat i de l’amistat. Com a joves, som la sang viva de l’Església, la nostra participació i la nostra energia són indispensables.”

[10] “Déu diu: Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria.” Isaïes 49,15.

[11] 11Una escolta mútua és necessària en les relacions personals, a escala de la societat i en les relacions internacionals, entre pobles i continents.

[12] Una de les sorpreses de la trobada de Cochabamba ha estat la presència de nombrosos joves xilens, a causa de les relacions molt conflictives entre els dos països veïns. El darrer dia de la trobada, els joves xilens van fer un gest de reconciliació cap els joves bolivians demanant perdó, en una carta oberta, per tots els conflictes passats i presents.