Germà Alois 2020
Sempre en camí, mai desarrelats« Propostes 2020 »Llibret en format PDF
Frère Alois Cercant la veritat El 2019, la nostra Comunitat de Taizé ha viscut un difícil procés de recerca de la veritat sobre acusacions d’agressions sexuals que impliquen germans. Per continuar aquest camí de confiança, volem que tot surti a la llum i que tothom pugui parlar-ne. Més informació a www.taize.fr/protection [http://www.taize.fr/protection] 1. Sempre en camí... disposats a noves partences
Per la fe, responem a una crida a posar-nos en camí, tenint present que un nou començament sempre és possible, tant si ens trobem en una situació de confort o si fem front a dificultats que ens semblen insalvables. Als primers capítols de la Bíblia ens trobem amb el relat de la vocació d’un home, Abraham, cridat a deixar-ho tot per marxar sense saber cap a on va. Amb la seva dona Sara, es fa pelegrí, animat per la confiança que Déu els guiarà. Un cop arribats al nou país que Déu els dona, Abraham i Sara viuran en una tenda, com si estiguessin sempre de viatge. Però finalment, les seves dificultats esdevenen benediccions: Abraham i Sara descobreixen el que no haurien pogut pas trobar si s’haguessin quedat a casa. La Bíblia es caracteritza per aquesta dinàmica: posar-se en marxa cap a un futur que Déu prepara. El camí pot estar ple d’esculls: quan el poble de Déu surt d’Egipte erra durant quaranta anys. Déu mateix esdevé pelegrí i condueix i acompanya el seu poble: «Jo soc amb tu. Et guardaré pertot arreu on aniràs.» (Gènesi 28,15) Guiant el seu poble a través del desert, Déu li ensenya a escoltar la seva veu i l’obre a possibilitats insospitades.
2. Sempre en camí... plenament presents amb els qui ens envolten
Jesús es presenta ell mateix com un pelegrí que «no té on reposar el cap» (Mateu 8,20). Es posa en marxa per anunciar la bona nova: Déu se’ns ha fet proper i actua per transformar el món. I ens convida a participar en aquest projecte de renovació de la família humana. Amb la seva vida, Crist Jesús ens mostrà per on començar: estant atents als més petits i als més vulnerables. Si Jesús estava tan atent als altres és perquè estava profundament arrelat en Déu. A cada moment de la seva vida es deixava guiar per l’Esperit Sant. Amb la seva vinguda al món, Crist va compartir plenament la nostra condició humana. Amb la seva mort a la creu, patint fins al final, ha revelat la seva absoluta fidelitat a Déu i a nosaltres. Amb la seva resurrecció esdevé el testimoni del nou començament que Déu, amb el seu amor, dona a la humanitat. Molts se senten estrangers a la terra, desconcertats per la violència i la humiliació. Seguint a Crist, els cristians dipositen la seva confiança en Déu, que els porta a no caure en la indiferència, a mantenir-se en contacte amb la realitat, solidaris i compromesos. Al segle II, una carta d’autor desconegut deia sobre els cristians: «Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.» (Carta a Diognet)
3. Sempre en camí... amb els exiliats
Arreu del món, dones, homes i infants es veuen obligats a deixar la seva terra o decideixen buscar un futur millor en un altre lloc. Els seus motius són més forts que totes les barreres que s’alcen davant seu. Tots volem que sigui preservada l’especificitat de les nostres pròpies cultures, però l’acollida de l’altre, ¿no és un dels regals més bonics que podem fer-nos els humans? Naturalment, l’arribada d’estrangers ens suscita preguntes complexes. L’afluència de migrants ha d’estar ben gestionada, però encara que ens creï dificultats, també pot ser una oportunitat. A vegades, també passa que, tot i viure en una mateixa ciutat, un mateix barri o un mateix poble des de diverses generacions, continuem essent estrangers els uns per als altres. I fins i tot entre els qui compartim les mateixes referències culturals poden haver-hi profundes incomprensions. Llavors, ¿no podríem intentar trobar-nos amb els qui han fet opcions diferents de les nostres o tenen altres conviccions? Si ens posem en camí vers els altres, els qui venen de lluny o els qui tenim a la vora i no coneixem, serem més capaços de comprendre que pensen diferent de nosaltres.
4. Sempre en camí... formant part de tota la creació
Davant dels perills enormes que pesen sobre el nostre meravellós planeta, molts joves (i no tan joves) se senten impotents i desanimats. En un futur, les catàstrofes climàtiques forçaran encara més gent a marxar de casa seva. I malgrat tot, la fe ens convida a resistir al fatalisme i a l’angoixa. Al començament de la Bíblia hi llegim: «El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés.» (Gènesi 2,15) Amb aquest relat poètic, la Bíblia subratlla que en l’obra creadora de Déu, rebem una responsabilitat particular, la de tenir cura de la terra i conservar-la. Redescobrir que som part integrant de la Creació fa la nostra vida més humana. La nostra terra és un do preciós del Creador que podem rebre amb gratitud i joia. La terra és la nostra casa comuna i Déu ens crida a vetllar per ella, pel bé de totes les criatures i de les generacions que vindran. Davant l’emergència climàtica, veiem com apareixen múltiples iniciatives, que marquen cada cop més la consciència col·lectiva. És veritat que actuar només a nivell individual no és suficient, però és una condició indispensable per al canvi.
5. Sempre en camí... sempre arrelats interiorment
Com a «estrangers i forasters a la terra» (Hebreus 11,13), necessitem trobar un lloc d’arrelament interior on puguem ser nosaltres mateixos. ¿I no és en la pregària, en un diàleg amb el Crist, on pot tenir lloc aquest arrelament? És veritat que la nostra confiança en Déu és fràgil. Però no és també veritat que en l’Església trobem una comunitat on podem confiar els uns en els altres, compartir els nostres dubtes i preguntes i recolzar-nos mútuament en la nostra recerca? Retornar constantment en aquesta comunió amb Déu dona una gran llibertat. Pel seu amor, Déu vol fer-nos sortir de les nostres servituds, col·lectives i individuals, ajudar-nos a deixar allò que posa traves al nostre camí. Com viure sempre en camí sense estar mai desarrelats? ¿Potser deixant créixer en nosaltres la convicció que, ja ara, el Regne de Déu comença a germinar dins nostre i entre nosaltres? Sí, hi ha un lloc on deixar reposar el nostre cor. Com un centre de gravetat interior on, ens diu Jesús, «les vostres ànimes trobaran el repòs» (Mateu 11,29)
I l’Esperit Sant, l’alè de bondat, ens guiarà
fins i tot en les nostres nits...
[1] [1] Photo: Cédric Nisi |