Les icones en la pregària

Les icones contribueixen a la bellesa de la pregària. Són com finestres obertes davant de la realitat del regne de Déu, fent-lo present en la nostra pregària terrenal.

JPEG - 19.1 kB

Icona de la Mare de Déu a l’Església de la Reconciliació. Aquesta icona va ser beneïda pel metropolita Nikodim, de Leningrad, durant la seva visita a Taizé, l’any 1962.

Tot i que les icones són imatges, no són simples il·lustracions o decoracions. Són símbols de l’encarnació, una presència que ofereix als nostres ulls el missatge espiritual que la Paraula adreça a les orelles.

Segons Sant Joan Damascè (teòleg del segle VIII), les icones es basen en la vinguda de Jesús a la terra. La nostra salvació està connectada amb l’encarnació de la Paraula, i, per tant, a la matèria:

«En el passat mai no s’havia representat el Déu incorpori i invisible.

Però ara que Déu s’ha manifestat en la carn i ha viscut entre els homes, represento visiblement a Déu.

No adoro la matèria; adoro el creador de la matèria, que s’ha convertit en matèria pel meu bé, que va optar per habitar dins la matèria i que, a través de la matèria, ha esdevingut la meva salvació.»

Per la fe que expressa, per la seva bellesa i per la seva profunditat, la icona pot obrir un espai de pau, sostenir una atenta expectació. Ens convida al misteri de la salvació fins i tot en la nostra carn i en la creació.

La icona de Crist i el seu amic

JPEG - 22.3 kB

Icona de Crist i sant Menna, superior del monestir de Bawit, a Egipte. Icona copta del segle VII, conservada al Louvre, a París.

Al final de la trobada a Calcuta (octubre de 2006) i de la trobada europea de Zagreb (desembre de 2006), el germà Alois va donar a joves de cada poble una icona de Crist i el seu amic.

En va explicar el significat i va afegir: «Aquesta icona us ajudarà a fer petits pelegrinatges de confiança per trobar-vos amb altres joves, d’una ciutat a una altra, d’una parròquia a una altra, dins d’un hospital o bé en un orfenat, en altres llocs on la gent pateix.»

En aquesta icona, hi veiem dues persones una al costat de l’altra.

S’assemblen: la mateixa mida, la mateixa silueta, el mateix aspecte, la mateixa resplendor de llum. Tanmateix, no són idèntics: els seus colors, la seva roba lleugera i els seus gestos difereixen.

No són exactament una relació que ens exclouria, però comparteixen la mateixa perspectiva. Els seus rostres silenciosos, els seus ulls ben oberts ens acullen en pau.

Crist es reconeix per la creu evocada dins la seva aurèola. Al seu costat, un company de viatge. Jesús li posa el braç a l’espatlla, no pas per retenir-lo, sinó per mostrar el vincle que els uneix i també la responsabilitat que ell li confia. Es recolza en el seu amic i l’envia al davant seu.

El company assenyala el Crist i el beneeix. Aquest és el darrer gest de Crist a la terra (Lluc 24,50), específic del Salvador a les icones, aquí és el deixeble qui el realitza, encoratjat pel seu Senyor. Beneir és manifestar i celebrar que Déu vol donar la vida en plenitud.

Crist porta un gran llibre, el deixeble un rotlle: la Bona Nova. Crist és la Paraula en persona, va transmetre als seus amics tot el que va rebre del seu Pare i els demana que proclamin l’Evangeli per tota la terra.

Printed from: https://www.taize.fr/ca_article30618.html - 30 June 2022
Copyright © 2022 - Ateliers et Presses de Taizé, Taizé Community, 71250 France