Els joves i la pregària a Taizé

Un dels germans reflexiona sobre la participació dels joves en la pregària; subratlla tres dimensions de la pregària a Taizé que li sembla que tenen ressò en la recerca dels joves.

Tres cops al dia, tot s’atura al turó de Taizé: el treball, els estudis bíblics i els petits grups de reflexió. Les campanes criden a l’església per pregar. Centenars, de vegades milers de joves de països molt diversos d’arreu del món, preguen i canten amb els germans de la comunitat. Cants breus, repetits llargament, que en poques paraules expressen una realitat fonamental, ràpidament copsada per la ment. Després es llegeix la Bíblia en diverses llengües. Al centre de cada pregària comuna, un temps llarg de silenci ofereix un moment singular de trobada amb Déu.

A nosaltres, els germans, sovint ens impressiona la capacitat que els joves tenen d’estar-se a la nostra església, de vegades durant hores i hores, en silenci o sostinguts pel cant meditatiu. Els joves de vegades se sorprenen ells mateixos descobrint com han arribat a pregar a Taizé. Quan demanem als grups amb qui ens trobem al final de la seva estada què és el que més els impactat, la resposta és ràpida, sense vacil·lació: «la pregària!» I tanmateix, quants dels qui parlen amb tant entusiasme de la seva experiència de pregària semblen a primera vista poc «experts»! Això encara és més colpidor.

Nosaltres mateixos, un cop més, restem astorats davant d’això. Què és el que permet als joves d’obrir-se veritablement a un diàleg interior en la pregària? Com podem fer-los descobrir que, fins i tot sense saber pregar ni saber què demanar o què esperar, Déu ja ha posat dins nostre l’anhel d’una comunió?

Tot i no poder respondre-hi realment, puc tanmateix remarcar tres aspectes de la pregària de Taizé que em sembla que donen resposta a la recerca dels joves: una pregària accessible, una pregària meditativa, una pregària del cor.

Una pregària accessible

La pregària de la comunitat s’ha modificat força amb els anys, s’ha tornat cada cop més senzilla. Al germà Roger sempre li preocupava que res en la pregària comuna no semblés inaccessible. Per a ell, llegir un text massa llarg o massa complicat pel seu vocabulari podia tornar opaca aquesta relació d’amor que la presència de l’Esperit Sant ofereix en la pregària.

D’aquesta exigència, de la preocupació per fer accessible l’experiència interior a un gran nombre de persones sorgeix aquesta manera de pregar amb cants senzills i meditatius. No pas perquè tot s’hagi adaptat per als joves. En certa manera, els cants de Taizé no són per si mateixos cants escrits amb música de joves. Jo crec que els nostres cants estan profundament arrelats en la tradició monàstica. Pel seu vocabulari que és el dels salms, el de la llarga tradició de pregària cantada que inicia totes les primeres assemblees d’Israel. Pel seu caràcter meditatiu, i fins i tot repetitiu. En el fons, la comunitat va començar cantant els salms i continua fent-ho encara avui. Però més que cantar tot el salm, ens centrem en un verset, el meditem junts, deixem que ressoni i trobi en nosaltres les experiències que farà sortir a la llum.

Potser el que colpeix els joves a Taizé és sentir que nosaltres ens esforcem per fer que l’expressió de la fe sigui el més simple possible, però sense «rebaixar-la» ni «edulcorar-la». Instintivament senten que la pregària que se’ls proposa no és tant la traducció en la seva llengua d’una realitat que els és estranya, sinó més aviat una invitació a una recerca que els fa anar més enllà d’ells mateixos, que tot posant-los als llavis mots d’una altra època, els obliga suaument a descentrar-se, a buidar-se. Els joves són molt bons a l’hora de sentir això. Saben distingir entre els discursos plens de si mateixos i els que creen espai buidant-se de certeses. Potser senten que com a comunitat, adaptant la nostra pregària a la seva presència, hem volgut eixamplar el nostre camí, estendre a tots la intimitat que desitgem viure en Déu. En aquest sentit, és molt important que el cant sigui repetit contínuament per tots i no sols per solistes o cantaires, que deixarien per a l’assemblea només la tornada.

Una pregària meditativa

La pregària amb els cants de Taizé és també una meditació bíblica. Quan per Tots Sants la nostra església s’omple de jovent dels instituts francesos, em sorprèn molt descobrir amb quina naturalitat 2.500 joves canten: «Que exulti i m’alegri en el teu amor!», les paraules d’un cant escrit en francès. Em fa l’efecte que, per mitjà de la repetició d’un o dos versets, el cant els obre un accés directe vers la Paraula de Déu i els permet interioritzar, incorporar la bellesa i fins l’«aspror» dels mots bíblics. Després, tot redescobrint en la lectura les frases que ja se saben de cor, alguns textos s’il·luminen amb una llum inesperada.

De vegades em pregunto si la nostra manera de cantar no és pas com una mena d’introducció a la «lectio divina», aquesta lectura atenta de la Paraula que obre un espai per a deixar que el text ressoni en totes les seves dimensions. Els jueus parlen de «mastegar» la Torà. Un dels rabins citats en un recull de textos jueus dels primers segles després de Crist, deia: «Gira i regira la Torà en tots els sentits, perquè tot hi està escrit; només ella et donarà el veritable coneixement. Fes-te gran en aquest estudi i no l’abandonis mai; no podràs fer res de millor» (Mishna Abot 5, 25). A Taizé la repetició dels cants es fa ressò d’aquesta masticació, d’aquesta respiració de la Paraula.

Una pregària del cor

Un altre aspecte que sovint em sobta sentint els joves parlar de la pregària a Taizé és la capacitat que té el llarg moment de silenci al mig de la litúrgia de donar-los l’oportunitat de centrar-se en el que hi ha dintre seu. «Fer balanç», «escoltar el cor», «reflexionar sobre els teus problemes», «buidar la ment», «fer una pausa», «fer examen de consciència», «fer caure les màscares»...: els joves saben prou com descriure el que el silenci els permet. Quan estan junts, el silenci no els fa por. Al contrari, molts diuen que la primera vegada els deu minuts els semblaven llargs, però que després s’omplien sols.

Em pregunto si el que intenten expressar no correspon pas a allò que els cristians d’Orient anomenen la «pregària del cor» i també «la guarda del cor». «Sobretot vetlla el fons del cor!», diu el llibre dels Proverbis, «que d’allí brolla la vida.» (Pr 4, 23)

En la Bíblia el cor és el centre de la persona humana, el punt cap on convergeixen totes les energies. Per als monjos de la tradició oriental, pregar tot repetint una frase curta amb el ritme de la respiració és per damunt de tot pregària del cor, és a dir, esforç d’unificació de totes les energies per fer-les passar a través del foc del cor al gresol de l’amor. Unificant els sentiments, les energies, el cor és el lloc d’on poden brollar els bons propòsits com aigua purificada. La pregària com a vigilància, vetlla i escolta permet de concentrar, de recentrar els propis anhels i sincronitzar-los en l’amor. La pregària és aquesta preparació del cor per a la vigilància que l’amor requereix en les diferents situacions.

Per mitjà del cant, del silenci, els joves es descobreixen capaços d’un cor nou, d’un cor simple en el sentit etimològic del mot, un cor sense plecs, un cor desplegat. Els primers cristians parlaven de la pregària com d’una manera de fer fondre el «greix espiritual» que afeixuga els pensaments i els anhels. La imatge dels plecs és ben suggestiva: el cor desplegat és el cor despullat, el que es mantindrà més a prop dels seus anhels, i per això podrà descobrir més clarament com Déu el crida a ser creador. «Tot anhel que, dins nostre, crida Déu ja constitueix una pregària. El teu anhel ja és la teva pregària. Hi ha una pregària interior que mai no calla: és el teu anhel. Si vols pregar, no deixis mai d’anhelar.» (Sant Agustí, comentari sobre el Salm 37.)

Sense entrebancs, obert a una certa transparència, el cor aprèn també a fer madurar les decisions i les intuïcions, a traçar les línies d’un camí de vida. A discernir també les situacions delicades i els atzucacs. És en aquest sentit que espero que els joves comprenguin que «la pregària no allunya pas de les preocupacions del món. Al contrari, no hi ha res més responsable que pregar: com més vivim una pregària ben senzilla i humil, més som empesos a estimar i a expressar-ho amb la nostra vida.» (Germà Roger, Carta 2005: Cap a un futur de pau.)

A través d’aquestes tres dimensions de la pregària que mirem de compartir amb els joves ̶ «descen­trament» d’un mateix, «masticació» de l’Escriptura i «escolta atenta» del cor‒ el nostre desig més pregon seria fer-los perceptible la certitud que el germà Roger ens va deixar en la seva darrera carta inacabada:
«Déu ens acompanya fins a les nostres insondables solituds. A cadascú li diu: ‘Tu comptes molt als meus ulls, tu ets preuat per a mi, i jo t’estimo.’ Sí, Déu no pot sinó donar el seu amor; aquí hi ha tot l’Evangeli.»

Printed from: https://www.taize.fr/ca_article30641.html - 30 June 2022
Copyright © 2022 - Ateliers et Presses de Taizé, Taizé Community, 71250 France