Cants meditatius

La pregària del cant és una de les expressions més essencials de la recerca de Déu. Els cants breus, repetits llargament, en remarquen el caràcter meditatiu. En poques paraules, expressen una realitat fonamental, ràpidament captada per la intel·ligència. Com si es repetís fins a l’infinit, aquesta realitat, a poc a poc, s’interioritza en tota la persona. Els cants meditatius ens obren així a l’escolta de Déu. En una pregària comunitària ens permeten participar a tots i restar plegats a la presència de Déu sense mesurar massa el temps.

Per obrir les portes a la confiança en Déu, no hi ha res que substitueixi la bellesa de les veus humanes unides pel cant. Aquesta bellesa pot fer entreveure «la joia del cel a la terra» com ho experimenten els cristians d’Orient. I comença a desenvolupar-se una vida interior.

Aquests cants sostenen també la pregària personal. Van construint una unitat de la persona en Déu i poden convertir-se en subjacents al treball, a les converses, al repòs, i així poden unir la pregària a la vida quotidiana. Fins i tot en el nostre inconscient, prolonguen en nosaltres una pregària, en el silenci del nostre cor. Els cants meditatius editats en el quadern «Cants de Taizé» són senzills, però el seu ús en una pregària comunitària requereix una preparació. Per tal que la pregària contingui caràcter meditatiu, l’assaig de cant cal fer-lo fora del moment de pregària pròpiament dit.
Durant la pregària és preferible que no es dirigeixi el cant, per poder ajudar que les mirades de tothom se centrin en la creu, les icones o l’altar. Tanmateix, en una gran assemblea, tanmateix, dirigir molt discretament un cor petit o alguns instruments pot ser un suport.

L’animador del cant se situa generalment a primera fila, amb els que llegeixen el psalm, la lectura i les intercessions, no de cara als participants sinó girat, com la resta, de cara a l’altar o les icones. Per trobar la nota inicial, s’aconsella fer servir un diapasó o un instrument. La persona que entona també ha de vetllar pel tempo, que pot tenir tendència a alentir-se. Des del moment que el nombre de participants augmenta és necessari utilitzar micròfon, preferiblement micròfon mòbil, per iniciar i acabar els cants (s’acaben amb un «Amén» a la darrera nota). La persona que entona el cant pot sostenir el grup cantant amb un micròfon, sense imposar, no obstant, la seva veu. Per a una assemblea nombrosa, és de molt important una bona sonoritat. Abans de la pregària en comú cal verificar la instal·lació i fer un assaig de les veus amb totes les persones que facin servir micròfon.

Els cants en diferents llengües es destinen sobretot a les grans assembles internacionals. En un grup de barri obert a totes les generacions és millor triar els cants en una llengua ben coneguda pels participants. Si es pot donar un llibret «Cants de Taizé» a cadascú o un full amb els textos dels cants, millor. Cal integrar també algun cant del repertori local.

Instruments: la guitarra o un teclat sosté l’estructura harmònica del cant. Serveixen sobretot per mantenir el to i el tempo exactes. El guitarrista ha de mantenir un estil clàssic. Si no se’l sent prou, cal fer servir micròfon. A més d’aquest acompanyament de base, hi ha acompanyaments per a altres instruments.