La mort del germà Roger: per què?

En molts missatges que vam rebre durant l’any passat, la mort del germà Roger ha estat comparada amb la de Martin Luther King, la de monsenyor Romero o la de Gandhi. Tanmateix no es pot negar que hi ha també una diferència, perquè ells es trobaven en una lluita d’origen polític i van ser assassinats pels adversaris que no podien suportar les seves opinions ni la seva influència.

Hi ha qui dirà que no té sentit buscar explicacions a l’assassinat del germà Roger. El mal defuig sempre qualsevol explicació. Un home just de l’Antic Testament deia que l’odiaven «sense cap raó», i sant Joan ha posat aquesta mateixa afirmació en boca de Jesús: «m’han odiat sense cap raó».

Tanmateix, convivint amb el germà Roger, hi ha un aspecte de la seva personalitat que sempre m’ha sorprès i em pregunto si no és per aquest motiu que va ser assenyalat com a objectiu. El germà Roger era un innocent. No és que no tingués cap defecte, sinó que l’innocent és aquell per a qui les coses tenen una evidència i una immediatesa que no tenen pels altres. Per a l’innocent, la veritat és evident. No depèn de raonaments. «Veu» la veritat, per dir-ho així, i li costa adonar-se que els altres tinguin dificultats per apropar-s’hi. Per a l’innocent, el que diu és simple i clar i li sobta que els altres no ho sentin així. És fàcil comprendre que es trobi sovint desarmat i se senti vulnerable. No obstant, generalment, la seva innocència no té res de naïf. Per a ell, la realitat no té la mateixa opacitat que per als altres. Ell «hi veu a través».

Prenc l’exemple de la unitat dels cristians: per al germà Roger, era evident que si aquesta unitat era volguda pel Crist, s’havia de poder viure sense tardança. Els arguments que se li oposaven li devien semblar artificials. Per a ell, la unitat dels cristians era, per damunt de tot, una qüestió de reconciliació. I en el fons tenia raó, perquè nosaltres no ens preguntem prou si estem disposats a pagar el preu d’aquesta unitat. Una reconciliació desnecarnada mereix realment aquest nom?

De vegades, es deia que el germà Roger no tenia pensament teològic. Però no hi veia molt més clar que aquells que ho deien? Al cap dels segles, els cristians han necessitat justificar les seves divisions. Han engrandit artificialment les diferències. Sense adonar-se’n, han entrat en un procés de rivalitat i l’evidència d’aquest fenomen se’ls ha escapat. No «hi han vist a través». La unitat els semblava impossible.

El germà Roger era un home realista. Ell tenia en compte el que era irrealitzable, sobretot des del punt de vista institucional. Però no podia aturar-se aquí. Aquesta innocència li donava una força persuasiva molt particular, una mena de dolcesa que mai no es donava per vençuda. Fins al final, ell va veure la unitat dels cristians com una qüestió de reconciliació. Així doncs la reconciliació és un pas que cada cristià pot fer. Si tots el fessin efectivament, la unitat seria ben a prop.

Hi havia un altre tema en què la visió del germà Roger era sensible i on es veia encara més la part més radical de la seva personalitat: tot el que podia posar en dubte l’amor de Déu, li resultava insuportable. Ens trobem, doncs, davant de la comprensió més immediata de les realitats de Déu. No era que rebutgés reflexionar, sinó que sentia molt fermament en ell mateix que un cert llenguatge que vol ser correcte —per exemple sobre l’amor de Déu— enfosquia en realitat allò que la gent poc avesada espera d’aquest amor.

El fet que el germà Roger insistís tant en la bondat profunda de l’ésser humà, s’ha de veure amb la mateixa llum. No es feia il·lusions sobre el mal. Ell era més aviat vulnerable per naturalesa. Però tenia la certesa que si Déu estima i perdona, també rebutja aturar-se sobre el mal. Tot perdó autèntic desvetlla el fons del cor humà, aquest fons que està fet per a la bondat.

A Paul Ricœur el va impressionar aquest èmfasi en la bondat. Un dia, a Taizé, Ricœur que en això ell hi veia el sentit de la religió: «Alliberar el fons de la bondat dels homes, anar-lo a buscar allà on es troba completament enterrat».

En el passat, hi havia una tendència de predicació cristiana que insistia en una naturalesa humana fonamentalment dolenta: es feia per garantir la gratuïtat pura del perdó. Però això ha allunyat a molta gent de la fe; fins i tot si la gent sentia parlar de l’amor, tenia la impressió que aquest amor era amb reserves i que el perdó anunciat no era absolut.

El més valuós de l’herència del germà Roger es troba potser en això: aquest sentit de l’amor i del perdó, dues realitats que tenien per a ell una evidència i que copsava amb una immediatesa que se’ns escapava sovint. En aquest àmbit, ell era realment innocent, sempre simple, desarmat, llegint els cors dels altres, capaç d’una confiança extrema. La seva bona mirada traduïa tot això. Si se sentia tan proper dels infants, és perquè ells viuen les coses amb la mateixa immediatesa; no es poden protegir i no poden creure allò que és complicat; els seus cors van de dret a allò que els toca.

El dubte no era mai absent del germà Roger. És per això que li agradaven les paraules «No deixis que les meves tenebres em parlin!», ja que les tenebres són la insinuació del dubte. Però aquest dubte no enteranyinava l’evidència amb què ell sentia l’amor de Déu. Potser era el dubte mateix que li reclamava un llenguatge que no deixés lloc a l’ambigüitat. L’evidència de què parlo no se situava al nivell intel·lectual, sinó més profundament, al nivell del cor. I com tot el que no es pot protegir per raonaments forts o de certeses ben bastides, aquesta evidència era necessàriament fràgil.

En els evangelis, la senzillesa de Jesús destorba. Alguns dels que l’escolten se senten qüestionats. Era com si els pensaments dels seus cors fossin desvetllats. El llenguatge clar de Jesús i la seva manera de llegir en els cors constituïen per a ells una amenaça. Una persona que no es deixa empresonar en els conflictes, es mostra com un perill per a alguns. Aquest tipus de persona fascina, però la fascinació pot resultar fàcilment hostil.

El germà Roger segurament va fascinar la gent per la seva innocència, per la seva percepció immediata, per la seva mirada. I crec que ell va veure en els ulls d’algunes persones que la fascinació també es pot transformar en desconfiança o en agressivitat. Per a qui porta dins seu conflictes irresolubles, aquesta innocència devia ser insuportable. Llavors no era suficient insultar aquesta innocència. El doctor Bernard de Senarclens va escriure: «Si la llum és massa viva, i jo penso que el que emanava del germà Roger podia enlluernar, no és sempre fàcil de suportar. Llavors no queda més solució que apagar aquesta font lluminosa tot suprimint-la.»

He volgut escriure aquesta reflexió perquè permet fer ressorgir un aspecte de la unitat de la vida del germà Roger. La seva mort ha posat misteriosament un segell sobre el que ell sempre va ser. Ja que no el van matar per una causa que ell defensava. El van matar a causa del que ell era.

Germà François, de Taizé
2005

Printed from: https://www.taize.fr/ca_article31909.html - 1 February 2023
Copyright © 2023 - Ateliers et Presses de Taizé, Taizé Community, 71250 France