Meditació del germà Alois

«La mort ja no té la darrera paraula»

Dissabte, 16 d’abril de 2022

És una gran joia ser-ne tants per celebrar la festa de la Pasqua. Encendrem el foc pasqual demà al matí a un quart de set al jardí que hi ha a l’entrada de la font. Després, a les deu, celebrarem l’eucaristia. Algunes dones, en recordança que van ser elles que van anunciar als apòstols que Jesús havia ressuscitat, portaran el foc pasqual a l’església.

Però com podem entrar a la joia de la Pasqua si cada dia ens arriben notícies de sofriment intolerable de dones, homes i infants a Ucraïna? La guerra desfermada contra el poble d’aquest país, la violència inaudita, ens revolten a tots. També tenim presents les guerres i la violència a altres llocs del món. I no podem oblidar totes les conseqüències de la pandèmia i de la crisi ecològica. Tot això ens pesa molt a tots.

M’agradaria compartir amb vosaltres el que ens va escriure Yulia, una jove d’Ucraïna, a l’inici de la invasió: «Ara soc a Lviv, fora de perill, a diferència de milions d’altres ucraïnesos.» I es pregunta: «Com puc no deixar que l’odi s’aixequi al meu cor quan veig la foto dels pares que acaben de perdre el seu fill de 18 mesos ferit per un fragment d’un míssil rus? Com puc veure en l’autor d’aquest crim primer la persona humana i no l’assassí?»

Vaig haver de dir-li que realment no tenia una resposta a aquestes preguntes, però que el fet que ella les fes testimoniava una obertura a l’esperança. I li vaig assegurar que aquí compartiria les seves preguntes amb vosaltres i que les portaríem a la nostra pregària.

Per què el mal? Aquesta pregunta obre un buit en nosaltres. Ho cridem en la pregària, però massa sovint Déu sembla restar en silenci.

La nostra fe cristiana no ens dona una resposta fàcil al perquè del patiment. Però si avui estem junts, és perquè creiem que la nostra fe ens pot ajudar a viure amb aquesta qüestió sense perdre l’esperança.

És com si estiguéssim immersos en un Dissabte Sant continu. Dissabte Sant: aquest dia del silenci de Déu, entre la mort de Jesús a la creu i el matí de la seva resurrecció. Jesús va morir amb aquest crit: «Déu meu, per què m’has abandonat?» Aquell que no havia fet res dolent, que només era amor, va entrar en la foscor més profunda de la humanitat: l’exclusió, la tortura, l’odi i finalment la mort violenta.

Dissabte Sant ens recorda aquest misteri: Crist, enviat per Déu, va lluitar per portar l’amor de Déu allà on regnava la mort. Els primers cristians ho van expressar amb aquestes paraules: davallà als inferns. Els cristians orientals han desenvolupat especialment aquest pensament en la seva litúrgia i a través de les icones.

Aquesta nit col·loquem la icona de la baixada als inferns al mig de l’església. Mostra com el Crist davalla vers els morts. Però el seu moviment cap avall és alhora un moviment ascendent, trenca les portes de l’infern i allibera tots els captius. Era realment mort, però ressuscita d’entre els morts i amb força se’ls emporta amb ell. La mort ha perdut el seu poder, ja no té l’última paraula. Per això aquesta icona s’anomena l’«Anàstasi», la Resurrecció.

Aquest misteri, només el podem expressar amb imatges, el nostre llenguatge humà no ho pot fer d’una altra manera. Crist viu. Invisible als nostres ulls, pot acompanyar tot ésser humà. No abandona els que pateixen, els farà justícia, fins i tot més enllà de la mort. La nostra esperança cristiana no és el somni vague d’una vida bella que no s’acaba mai, sinó una esperança de justícia per a tots. I aquesta esperança ja pot marcar des d’ara la nostra existència diària.

Demà, durant la celebració de Pasqua, serem testimonis d’un signe d’aquesta esperança en el Crist ressuscitat. El nostre germà Bernat es comprometrà tota la seva vida amb la nostra comunitat. Ho farà, com diu la Regla de la nostra comunitat, «per Crist i per l’Evangeli».

Només per l’esperança en Crist, per la confiança dipositada en Déu, es pot dir un sí per sempre.

En Bernat ve de Catalunya i la seva família és aquí present per participar en el seu compromís. No és la primera vegada que els seus pares són a Taizé, ja van venir amb en Bernat, així com amb el seu germà i la seva germana, quan encara era molt jove, amb 13 anys.

La celebració de la resurrecció de Crist, i l’alegria que ens genera, no ens allunya del sofriment del món. Al contrari, ens permeten afrontar millor les proves de la vida, les nostres i les dels altres. Sí, el Crist ressuscitat ens envia a demostrar amb la nostra vida que hi ha esperança més enllà de tota esperança humana.

Així, demà després de l’Eucaristia, ens podem saludar amb aquestes paraules: «Crist ha ressuscitat», i respondre: «Veritablement ha ressuscitat.»

Printed from: https://www.taize.fr/ca_article33811.html - 27 January 2023
Copyright © 2023 - Ateliers et Presses de Taizé, Taizé Community, 71250 France