Per commemorar l'aniversari de la consagració de la basílica i el centenari de la mort d'Antoni Gaudí, se celebrarà una pregària amb cants de Taizé.

Serà una oportunitat per viure un temps de pregària, silenci, acollida i germanor, adreçat especialment als joves, però obert a tothom.

 

Dissabte 7 de novembre a les 18 h.

Podeu seguir l'oració en directe aquí

 

 

Meditació del germà Matthew

És una gran alegria per a mi estar amb tots vosaltres aquest vespre, juntament amb alguns dels meus germans, en aquesta basílica de la Sagrada Família, tan bonica i tan significativa. Gràcies a tots els qui han ajudat a organitzar aquest moment de pregària i la trobada de joves d'aquest matí! Voldria expressar el meu agraïment al cardenal Joan-Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, a l'abat Manel Gasch del Monestir de Santa Maria de Montserrat, a l'abadessa Maria del Mar Albajar del Monestir Sant Benet, als diferents bisbes catòlics i als representants d'altres Esglésies, així com a les autoritats civils que s'han unit a nosaltres en la pregària.

Aquesta és la tercera vegada que visito la Basílica. Tenia deu anys quan vaig ser per primera vegada a la Sagrada Família, fa més de cinquanta anys, com a turista amb la meva família, mentre érem de vacances. He d'afegir que en unes vacances posteriors a Catalunya, vaig escapar-me de la meva família i vaig anar sol a Montserrat. Va ser la primera vegada que era en un monestir. La imatge de la Mare de Déu i la bellesa del cant em van commoure intensament. Al nord d'Anglaterra, on vaig créixer, hi ha molts monestirs en ruïnes i em semblaven fascinants. Però a Montserrat vaig conèixer un monestir viu.

La segona vegada, vaig venir com a germà a la Sagrada Família, amb altres germans de la nostra comunitat, durant uns dies de descans aquí a prop. Aquest cop, vinc com a pelegrí, per pregar en aquesta església a punt d'acabar-se però encara en construcció, símbol de l'Església que camina cap a la seva culminació en Crist, quan la llum de la resurrecció ens il·luminarà a tots.

La bellesa aclaparadora que experimentem en entrar a la Sagrada Família ens convida a «alçar la mirada». Quan aixequem els ulls i deixem que la mirada s’expandeixi, una llum inesperada ens envaeix i porta vida i esperança al cor de la nostra foscor present.

«Alça la mirada»: això és el que Lleó XIV va repetir en nombroses ocasions durant la seva recent visita. Contemplar la creació vivent encarnada a les pedres d'aquesta Basílica. «Alça la mirada» com a repte per protegir la creació i tota la humanitat.

Després d'haver-hi contemplat i pregat, és impossible deixar aquest lloc indiferents. També contemplem el fruit de la resiliència humana: la resiliència d'aquesta ciutat i del poble català. Al llarg de dècades, a través del que de vegades semblava impossible, i malgrat l'abandonament, la incomprensió i les crítiques, la gent d'aquesta ciutat ha perseverat, convidant-nos a mantenir la mirada cap amunt. Avui, reveleu a tothom una bellesa que perdura, una bellesa nascuda de l'esforç humà, però oberta i acollidora per a tothom.

Una bellesa que es continua construint, amb pedres i amb les nostres vides.

La Basílica també ens ensenya com harmonitzar una diversitat increïble d'imatges i de símbols. Les seves diferències són bones, riques i belles, com les diferents notes, silencis i ritmes que junts fan possible la simfonia que acompanya el nostre camí cap a Déu, que uneix totes les coses en Crist.

En un moment en què molta gent, jove o gran, busca entendre qui és, aquest aspecte de la Basílica ens pot ensenyar alguna cosa. La nostra identitat no és simplement quelcom que definim a través de la introspecció i l'autoqüestionament, sinó quelcom que descobrim en la relació: amb Déu, amb els altres i amb la creació.

La forma de la basílica també ens recorda les tradicionals torres humanes, els castells, que tant estimeu, on tothom té cabuda i tothom se sent vinculat. El que és fort ajuda el que és més feble però també el que és més feble esdevé imprescindible per al que és més fort.

La nostra història familiar sovint revela un llegat compartit amb persones que van venir d'altres llocs, un pare o una mare que va venir d'un país, un besavi o una àvia d'un altre. Podem tenir un familiar que viu en una altra part del món, un veí o un amic que va néixer en un altre lloc. Quan mirem més enllà de la superfície, descobrim com aquestes diferents històries i relacions s'entrellacen i contribueixen a ser qui som. Quins són els vincles que ens uneixen?

Forjar vincles no només consisteix a actuar per amabilitat o curiositat; també es tracta d'entrar en la realitat de l'altra persona, comprendre les seves preocupacions i les seves lluites diàries. Teixir vincles amb la seva cultura, història i interessos obre el camí a converses inesperades.

Com els arbres del bosc, tan presents a l'arquitectura de la Basílica, no podem viure sense arrels. Però les arrels tenen moltes formes i són molt més profundes que la part visible de nosaltres mateixos. Ens nodreixen quan arriben a les profunditats i poden connectar amb les aigües subterrànies; ens mantenen ferms i ens permeten créixer, estendre les nostres branques; i també ens connecten amb històries i relacions més enllà de les que reconeixem conscientment. Descobrir les nostres arrels també significa descobrir el molt que hem rebut dels altres, inclosos els que són diferents de nosaltres.

En aquest edifici, la llum penetra l'estructura finament equilibrada on tot sembla unir-se amb tot. A la nostra primera lectura (1 Joan 1:5-7), hem sentit que Déu és llum i que en Déu no hi ha foscor. La vida, la mort i la resurrecció de Jesús ens mostren la llum que brilla en la foscor i que la foscor no va ser capaç d’ofegar-la. Aquesta llum ens il·lumina. Deixarem que Jesús Ressuscitat ens obri els ulls perquè puguem mirar el món amb lucidesa? La vida de la resurrecció no ens encega la realitat, sinó que ens hi submergeix més profundament perquè puguem interpretar-la amb una nova llum.

En la segona lectura (Mt 28,16-20), que acabem d'escoltar, Jesús Ressuscitat es troba amb els seus amics en una muntanya de Galilea, el lloc de les seves arrels, on va començar el seu camí amb ell. Però no els permet que s'hi quedin tranquils per continuar la seva vida quotidiana. Els envia a portar la bona nova de l'amor de Déu a tota la creació. I promet estar amb ells cada dia, fins a la fi del món. Com podem comunicar aquest amor a aquells que coneixerem?

Heu rebut la llum de les espelmes i l'heu transmesa a les persones que teniu a prop. Pregunteu-vos: com puc reflectir la llum que he rebut en el lloc on Jesús Ressuscitat m'envia? Aleshores reflectirem alguna cosa de la bellesa de la seva presència, la bellesa en què hem estat immersos aquesta nit.