«Déu us prepara un futur de pau i no de desgràcia; Déu vol donar-vos un futur i una esperança.» [1]
Avui molta gent anhelen un futur de pau, una humanitat alliberada de les amenaces de violència.
Si alguns joves s’inquieten pel futur i es troben paralitzats, n’hi ha també, arreu del món, d’inventius i creatius.
Aquests joves no es deixen arrossegar per una espiral de pessimisme. Saben que Déu no ens ha creat per a ser passius. Per a ells, la vida no està sotmesa a l’atzar d’una fatalitat. En són conscients: allò que pot paralitzar l’ésser humà és l’escepticisme o el desànim.
Aquests joves cerquen, doncs, amb tota la seva ànima, preparar un futur de pau i no de desgràcia. Per més que no s’adonin, ja estan fent de les seves vides una llum que il•lumina al seu voltant.
N’hi ha que són portadors de pau i de confiança allà on hi ha crisis i conflictes. Perseveren fins i tot quan la prova o el fracàs pesen sobre les seves espatlles. [2]
A Taizé, alguns capvespres de l’estiu, sota un cel ple d’estels, sentim els joves a través de les nostres finestres obertes. Sempre ens sorprèn que siguin tants. Busquen, preguen. I nosaltres ens diem: les seves aspiracions a la pau i a la confiança són com aquests estels, petites llums que brillen en la nit.
Vivim en un temps on molts es pregunten: però, què és la fe? La fe és una confiança molt senzilla en Déu, un alè de confiança indispensable, represa contínuament al llarg de la nostra vida.
Tots podem tenir dubtes. No ens hem de preocupar per això. Voldríem sobretot escoltar el Crist que murmura en els nostres cors: «Tens dubtes? No t’inquietis, l’Esperit Sant és sempre amb tu.» [3]
N’hi ha que han fet aquesta descoberta sorprenent: l’amor de Déu pot arribar a la seva plenitud també en un cor tocat pels dubtes. [4]
A l’Evangeli, una de les primeres paraules del Crist és aquesta: «Feliços els de cor senzill!» [5] Sí, feliços els qui avancen cap a la senzillesa, la del cor i la de la vida.
Un cor senzill busca viure el moment present, acollir cada dia com un avui de Déu.
L’esperit de senzillesa no es deixa veure en l’alegria serena i en la joia?
Un cor senzill no té la pretensió de comprendre-ho tot de la fe per ell mateix. Diu: el que jo no comprenc gaire, d’altres ho entenen millor i m’ajuden a seguir el camí. [6]
Simplificar la pròpia vida ens permet compartir amb els més febles, per tal d’alleugerir el patiment, allà on hi ha malaltia, pobresa, fam... [7]
La nostra pregària personal també és molt senzilla. Pensem que per pregar són necessàries moltes paraules? [8] No. Unes poques paraules, fins i tot maldestres, són suficients per confiar-ho tot a Déu, tant les nostres pors com les nostres esperances.
Abandonant-nos a l’Esperit Sant trobarem el camí que va de la inquietud a la confiança. [9] I li diem:
«Esperit Sant, condueix-nos cap a tu en tot moment.
Tan sovint ens oblidem que ens habites,
que pregues en nosaltres, que tu estimes en nosaltres.
La teva presència en nosaltres és confiança i continu perdó.»
Sí, l’Esperit Sant encén en nosaltres una llum tènue. Per molt que sigui pàl•lida, desperta en els nostres cors el desig de Déu. I el simple desig de Déu ja és una pregària.
La pregària no ens allunya de les preocupacions del món. Al contrari, no hi ha res més responsable que pregar: com més es viu una pregària senzilla i humil, més som conduïts a estimar i a expressar-ho amb la vida.
On podem trobar la senzillesa indispensable per a viure l’Evangeli? Les paraules del Crist ens ho aclareixen. Un dia va dir als seus deixebles: «Deixeu que els infants vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.» [10]
Qui podria expressar allò que alguns infants poden transmetre amb la seva confiança? [11]
Aleshores voldríem demanar a Déu: «Déu que ens estimes, fes-nos humils, dóna’ns una gran senzillesa en la nostra pregària, en les relacions humanes, en l’acollida...»
Jesús el Crist, va venir a la terra no per condemnar ningú, sinó per a obrir als éssers humans camins de comunió.
Des de fa dos mil anys, el Crist és present mitjançant l’Esperit Sant [12], i la seva misteriosa presència es concreta en una comunió visible [13]que reuneix dones, homes i joves, cridats a avançar junts sense separar-se els uns dels altres. [14]
Però malgrat això, durant la història, els cristians han experimentat múltiples sacsejades: han sorgit separacions entre els qui creien en el mateix Déu d’amor.
Avui és urgent restablir una comunió que no pot ser ajornada contínuament, fins a la fi dels temps. [15] Farem tot el que sigui possible perquè els cristians es desvetllin a l’esperit de comunió? [16]
Hi ha cristians que, sense esperar, ja viuen en comunió els uns amb els altres allà on són, humilment, de manera senzilla. [17]
Amb la seva vida, voldrien fer present el Crist a molts d’altres. Saben que l’Església no existeix només per a ella, sinó per al món, per a dipositar-hi un ferment de pau.
«Comunió» és un dels noms més bonics de l’Església: en ella, no hi poden haver retrets mutus, sinó tan sols transparència, bondat del cor, compassió... i aleshores s’obren les portes de la santedat.
A l’Evangeli se’ns permet descobrir aquesta realitat sorprenent: Déu no crea ni por ni inquietud. Déu només pot estimar.
Per la presència del seu Esperit Sant, Déu transfigura els nostres cors.
I, en una pregària senzilla, podem pressentir que no estem mai sols: l’Esperit Sant manté en nosaltres una comunió amb Déu, no només per un instant, sinó per sempre, i fins a la vida que no s’acaba mai.