Som al primer diumenge d’Advent, el primer diumenge de l’any litúrgic. Aquest temps ens és donat per preparar-nos per acollir el naixement de Jesús, la vinguda de Déu entre nosaltres. És un temps ofert a cadascú de nosaltres per disposar-nos interiorment a rebre la novetat de Déu en les nostres vides, per deixar que l’Esperit Sant faci néixer en nosaltres intuïcions, projectes, i el coratge d’avançar en el camí que tenim davant nostre.

Però no es tracta de l’anunci del naixement del Nen Jesús allò que ens fa entrar, avui diumenge, en aquest temps d’Advent, sinó una altra crida: «Estigueu atents! Vetlleu!», ens diu el Crist. L’Evangeli d’avui es troba just abans del relat de l’entrada de Jesús en la seva Passió. Ens demana de mantenir-nos en una pregària atenta. Immediatament pensem a aquesta mateixa crida que Jesús adreçarà als seus amics a l’hort de Getsemaní. Aquesta repetició mostra davant de quina tensió extrema ens cal situar-nos.

Com acullo aquesta crida a vetllar? En un sentit literal, significa no dormir, no viure com si fóssim somnàmbuls. La temptació és adormir-se, tal com passa als deixebles a Getsemaní, o deixar-se aclaparar per les situacions complexes fins al punt de resignar-se amb un «i quin sentit té tot plegat».

Si Jesús ens demana de vetllar, ¿no es tracta també d’una invitació a reconèixer que en sabem ben poca cosa, sobre allò que ens espera, que som incapaços de preveure o d’anticipar realment les coses importants i decisives? Vetllar és saber-nos pobres, acceptant que no podem dur-ho tot a terme només pels nostres projectes, sinó que gosem deixar un espai buit en nosaltres, un espai per a Déu.

Vetllar és també una manera de mirar la vida fent atenció. Com mirem la vida que hi ha en nosaltres i al voltant nostre? En començar aquest any litúrgic, la nostra comunitat enceta una nova etapa. L’Advent ens convida, a nosaltres els germans, i a tots plegats, en les nostres famílies, en les nostres comunitats i en la societat, a canviar i a renovar la nostra mirada.

Ens atrevirem a mirar tot allò que hem viscut per discernir-hi el rastre de Déu, la vinguda de Crist? No es tracta de tancar els ulls davant el que no ha estat com hauria calgut, sinó més aviat de trobar una mirada justa. Ens atrevirem a viure el moment present per acollir joiosament la vida que el Crist vol donar-nos ja ara? Gosarem ser com l’argila a les mans d’un Déu terrissaire, tal com hem escoltat en la primera lectura, per esdevenir el que realment hem estat cridats a ser? Ens atrevirem a girar-nos cap aquell qui ve per tal que la nostra esperança neixi i reneixi sense parar fins al dia que el Crist serà tot en tots?

Les fulles de la figuera creixen, les paraules de Jesús no passen, resten sempre amb nosaltres. Tan si som al vespre, a mitja nit, al cant del gall o al matí, vetllem i mantinguem-nos desperts. Vine Senyor Jesús, vine! Preparem-nos per la festa!