Tot escoltant joves, a Taizé i arreu, [1] que sovint es troben confrontats a dures realitats en la seva vida quotidiana, em pregunto com s’ho fan per trobar les forces per tirar endavant. Aquesta pregunta esdevé encara més punyent si viuen en zones en guerra.
D’on els venen aquesta resiliència i aquesta perseverança en unes situacions aparentment sense sortida? En escoltar-los em sembla cada cop més clar que és la confiança en Déu allò que permet alimentar una esperança a les persones de fe. I gràcies a la resurrecció de Jesús, hi ha una certesa que va creixent: la mort no tindrà la darrera paraula.
La confiança en la resurrecció ens dona l’esperança que els sofriments de la vida no són un punt i final. Estem cridats a alguna cosa més. És aquesta esperança que aquests joves volien compartir amb mi, una esperança que va més enllà de tota esperança, perquè es basa en una nova vida que despunta quan tot sembla perdut. [2]
Maria canta en el seu clam de lloança i d’esperança: «Les obres del braç de Déu són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.» (Lluc 1, 51-53) Sí, atrevim-nos a cantar amb ella i preguem perquè aquestes situacions canvïin. Fins i tot quan Déu sembla silenciós, un camí pot obrir-se de cop i volta. [3]
I al mateix temps, fem tot el que puguem, fins i tot quan no ens sembla gran cosa, per expressar signes de solidaritat amb les persones que pateixen al voltant nostre, o que es veuen atrapades per la guerra o forçades a deixar el seu país. No és això que ens permetrà esperar més enllà de tota esperança?
Les reflexions que segueixen són, en bona part, fruit de les trobades i les converses amb joves que viuen en països en guerra o en zones de conflicte durant aquest últim any. Estic agraït a aquells que han compartit les seves experiències i reflexions i també als nostres germans més joves, el consell prudent dels quals m’ha ajudat a posar ordre en el que havia escrit.
germà Matthew
El coratge d’esperar
Quan aspirem a confiar en l’amor de Déu, el que veiem i sentim al voltant nostre sovint sembla contradir aquest amor. Ens trobem atrapats entre el que ja ens ha estat donat i el que encara ha de venir. Aquest espai no és sempre confortable. Tanmateix, quan ens obrim a l’esperança d’un acompliment, [4] percebem que alguna cosa s’ha alliberat dins nostre.
L’esperança demana paciència. «Esperem allò que no veiem» (Romans 8,25), diu l’apòstol Pau. De cara a allò que arribarà a la plenitud quan Déu voldrà, però també torbats per «tota mena d’afliccions: a fora, lluites; a dintre, la por» (2 Corintis 7,5), ens atrevirem a quedar-nos en aquest espai més que no a fugir-ne?
«Esperant contra tota esperança, Abraham va creure» (Romans 4,18). Abraham, avantpassat de molts creients, es va fer fort en la promesa de Déu, més enllà de cap esperança raonable. Ell i la seva esposa Sara van rebre allò que els semblava impossible.
Amb el seu país devastat per la guerra i els seus habitants amenaçats per l’exili, i fins i tot estant a la presó, el profeta Jeremies va apostar pel futur: va comprar un camp, convençut que Déu no abandonaria el seu poble (Jeremies 32,6-15).
Un gest d’esperança tan sorprenent que fa que la fe sigui més real: una confiança ferma en allò que encara és invisible i fins i tot incert. Nosaltres, podem mantenir-nos en una esperança com aquesta? Aquí s’obre la font de la joia. [5] Fins i tot en les situacions humanes més complicades, allò que no havíem gosat mai esperar es pot fer realitat.
Avui, veuen la llum increïbles iniciatives portadores d’esperança [6] en nombrosos països on la guerra ha fet desastres.
Escoltar persones d’esperança
Per poder comprendre millor què significa l’esperança, ens cal escoltar persones que viuen al mig de l’aflicció i de la violència. No és mitjançant les seves veus que Déu ens conduirà?
En la meva visita a Ucraïna amb dos dels meus germans, un responsable eclesial ens ha dit: «La pregària obre un espai que permet la guarició». Vaig quedar molt impressionat per aquesta afirmació. Confrontat constantment amb el sofriment del seu poble, constata que és a la seva vida interior que els creients poden restar oberts a acollir la novetat.
Aquest és un procés que no necessàriament produeix resultats immediats, sinó que eventualment acompanyat per altres mitjans obre una porta per superar les ferides i la pena, i desvetlla una esperança en una humanitat guarida. La pregària dona la força de sostenir-se davant de les situacions més complexes. [7] Trenca les onades de descoratjament quan la tenebra sembla que ho engoleix tot.
Una dona palestina que viu a França, però que té la família a Gaza, ens va escriure: «L’amor que sosté els ferits, els que són fràgils, ens dona noves forces. Em fa pensar en el paralític [8] de l’Evangeli portat pels seus amics i per la seva fe. La pregària és també una manera de resistir, i això per a mi és important. Però jo soc humana: després de l’anunci de l’assassinat de dos membres de la meva família, em va envair la còlera, i vaig cridar i plorar… Quan vaig tornar en mi, jo sabia que Déu hi era allí, en el sofriment i en la desesperació, i que ens sostenia.»
Aquest estiu, estant a Taizé, ens deia: «Cada matí prego per trobar la força d’estimar més que no d’odiar.» Les seves paraules són per a nosaltres com una llum en el camí.
Una jove asiàtica d’un país destruït per la guerra em va explicar: «El nostre poble està aclaparat però es reconforta en l’Evangeli. Quantes vegades el poble de Déu s’ha trobat fugint? I, tanmateix, es va crear una comunitat, per molt difícil que fos la situació. Déu pot tenir els projectes més grans per a nosaltres, però nosaltres hem d’acollir dia rere dia. Viure el present és un do i un signe que la vida és aquí per ser viscuda plenament. En la pregària hi ha una font de pau que ens permet encoratjar-nos els uns als altres i trobar un sentit a la solidaritat i al compartir.»
Del Líban, m’han arribat aquestes paraules: «La meva mare és un testimoni d’esperança. Malgrat tot, ella sempre es manté dempeus. És gràcies a ella que avui soc qui soc. Ella ens ha ensenyat a tenir fe en Déu i a pregar. Tothom que viu de la confiança reflecteix la confiança perquè en beu a la font i pot esdevenir-ne un testimoni.»
Qui són els testimonis d’esperança que cadascú pot descobrir en la seva pròpia situació? Obrim bé les orelles per escoltar el que ens han de dir.
Lluitar per l’esperança
Com reaccionem quan els nostres projectes no surten com volíem i les nostres esperances resulten decebudes? Jesús ens dona una clau per continuar essent persones d’esperança. Davant d’una gran multitud afamada, en va sentir «compassió», literalment «el seu cor va ser portat cap» a elles. [9] I va trobar la manera de satisfer les seves necessitats.
Refusant d’eludir les situacions de sofriment permet que l’esperança s’encarni en nosaltres. És el contrari d’una espera passiva, és un combat, [10] i no hi ha altre camí. Fins i tot el nostre sol desig d’esperança ens pot obrir el pas entre el que és humanament possible i el que és possible per a Déu.
L’esperança que el Crist dona ens ofereix un tast del que s’ha de realitzar en plenitud en el futur de Déu. És com l’àncora d’un vaixell. [11] Ens sosté amb fermesa enmig de la tempesta. Ens permet viure de petits signes de la nostra fidelitat a la crida que hem rebut i a les persones que ens han estat confiades. També és com un casc, [12] que ens protegeix de l’adversitat que ens pot caure al damunt.
La Regla de Taizé parla de no resignar-nos a «l’escàndol de la separació dels cristians, que confessen amb facilitat l’amor al proïsme però que resten dividits». Per al germà Roger, la unitat dels cristians [13] no va ser mai un simple objectiu en ell mateix, sinó un camí que porta la pau al si de la família humana. [14]
Els senzills arbustos de boix que hi ha al voltant de Taizé, malgrat que han estat infectats per dues onades de paràsits en els darrers anys, han rebrotat plens de vida enguany. Del que semblava aparentment mort, en neixen noves branques i el gris es transforma en verd. La natura lluita per sobreviure i reflecteix i encoratja la nostra pròpia lluita per l’esperança. L’esperança per a la creació, [15] i l’esperança que rebem de la bona creació de Déu, van juntes amb l’esperança per a la humanitat. [16]
Ésser persones d’esperança
L’esperança es pot ofegar fàcilment quan ens enfrontem a situacions on cap comprensió mútua no sembla possible. Crear una atmosfera de sospita té el risc d’atrapar els altres en una trampa de desconfiança.
Això pot passar a les nostres comunitats, les nostres esglésies, les nostres famílies i també a la societat i els nostres països. Aquestes dinàmiques poden ser ocultes o evidents, però sempre esgoten les nostres forces. Tanmateix, hi ha moments on, davant de la injustícia, hem de denunciar el mal per evitar que alguns humans no continuïn essent víctimes d’altres humans. [17]
Per preservar l’esperança, tenim necessitat els uns dels altres. L’esperança creix quan estem atents a les necessitats dels altres. Veiem persones que, enmig de la més gran adversitat, cada dia escullen viure, somriure i oferir el poc que hi ha cada dia.
L’esperança està lligada a la veritat i a la justícia. [18] Això és perquè es tracta de qualitats de Déu? No les retrobem en la vida, la mort i la resurrecció de Jesús? Per nodrir l’esperança cal enfrontar-se a la realitat tal com és i veure-la a la llum de les promeses de Déu. [19]
Un jove que viu en una zona de conflicte m’ha explicat: «Estava en un cafè llegint un llibre quan han caigut projectils al nostre voltant. La gent corria commocionada, però jo he decidit de quedar-me i acabar la meva lectura.» Buscar un refugi hauria estat igualment una opció assenyada, però compartir aquesta història és una protesta d’esperança contra la ineluctabilitat de la guerra.
Un dels meus germans em va dir: «L’esperança és provocativa i, encara més, s’encomana. El contrari de l’esperança és la indiferència o la resignació. En una visita recent al meu país, colpejat per la guerra, he vist les cares de la gent trista, inquieta i estressada. Vaig pensar què podia fer-hi i vaig tenir una idea: cada vegada que conduís i tingués preferència, m’aturaria i deixaria passar a l’altra persona. Això em costava cinc segons, però veia que aquest petit gest feia reaccionar la cara de la gent, alleugerir una mica el sofriment del meu germà o germana.
Tot en nosaltres resisteix a la guerra i a la mort… Tot en nosaltres aspira a la vida i a la bellesa.» [20]
L’esperança de Pasqua
On soc jo ara? Al peu de la creu el divendres sant? En la joia de diumenge de Pasqua? O esperant, sense saber cap on anar, com el dissabte sant?
Sigui on sigui, puc entreveure que davant meu s’obre un camí d’esperança? S’obre davant meu quan miro Jesús, que ha donat la seva vida per amor de tothom, que ens ha mostrat un amor més fort que el poder de la violència, de l’odi i de la mort.
L’esperança no es basa en una anàlisi de la situació, sinó en allò que sovint no és més que una flama de confiança que vacil·la. Tot i ser fràgil, aquesta flama crema en la nit més profunda, com ho va fer per als amics de Jesús. Molts d’ells l’havien abandonat al moment de la prova més gran. Però el seu amor els va permetre de tornar-hi.
Tant de bo poguéssim reconèixer Jesús ressuscitat! Tot i així, la seva presència no depèn del nostre reconeixement. De vegades, el nostre descoratjament ens encega com va encegar Maria de Magdala. Jesús ressuscitat li demana: «Dona, per què plores?» i «Qui busques?» (Joan 20,15) A la segona pregunta ressonen les seves primeres paraules a l’Evangeli segons sant Joan: «Què busqueu?» (Joan 1,38) Des que Jesús ha entrat en el dolor més profund i en la mort de la humanitat, la pregunta pel sentit esdevé el desig d’una presència. [21]
Ressuscitat d’entre els morts, vivint en Déu, Jesús ens atrau cap a ell. [22] Fent-se present en el més profund del nostre ésser, estiguem en la tristesa o en la joia, Jesús ressuscitat ens obre a la seva relació amb el Pare i a la comunió en l’Esperit Sant. Ja no som presoners del nostre descoratjament, una nova vida és possible.
Pau escriu: «L’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor». (Romans 5,5) Visquem d’aquest amor. Que l’Esperit Sant ens guiï sempre!
Pelegrins d’esperança, pelegrins de pau
La fe en la resurrecció ha permès a moltes persones aferrar-se a l’esperança enmig del sofriment. És una font que ens porta a sobrepassar les nostres pròpies limitacions, a deixar anar el nostre cor cap als altres i a actuar.
Creure en la Resurrecció de Jesús demana molt de coratge i d’audàcia. Implica l’esforç de no deixar-nos paralitzar per la presència de la mort i de la destrucció que ens envolten.
A partir de situacions que poden semblar desesperades, Déu pot crear una nova realitat. Déu pot fer sorgir la vida de la mort i, fins i tot, la reconciliació del conflicte.
Les dones, amigues de Jesús, que el matí de Pasqua van anar ben d’hora al sepulcre de Jesús, es preguntaven: «Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre» (Marc 16,3). Quines pedres hi ha en les nostres pròpies vides que hem de demanar a Déu que rodolin perquè pugui néixer en nosaltres una nova vida?
Aquesta vida nova ens ajuda a posar-nos dempeus, ens porta a caminar amb els altres. Esdevenim pelegrins de l’esperança que portem en nosaltres. Això no és també una esperança de pau? Perquè «El Crist és la nostra pau». El sentirem que ens diu: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. [23] Jo no us la dono pas com el món la dona. Que els vostres cors s’asserenin i no temin.» (Joan 14,27-28)
Com a pelegrins de pau, [24] som conscients que no hi ha pau veritable sense justícia. [25] La pau que portem en nosaltres, que ve de l’esperança que vivim, ens fa lliures interiorment. Ens permet d’estimar la vida i de resistir a la injustícia, perseverant sota l’impuls de l’Esperit Sant.
Un dia ens trobarem pregant amb el cant de Zacaries. Un home vell en un país ocupat, s’alegra d’un naixement inesperat i el celebra: «Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol naixent que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lluc 1,78-79).
Estem disposats a esperar més enllà de tota esperança?
Crist ressuscitat,
per la presència de l’Esperit Sant
has infòs l’amor de Déu en els nostres cors
i ens dones d’esperar més enllà de tota esperança.
I de les nostres profunditats puja,
a poc a poc,
una pau que ens sorprèn.
Lloat siguis!