TAIZÉ

Carta 2025

Esperar 
més enllà de tota esperança

 

Tot escoltant joves, a Taizé i arreu,  [1] que sovint es troben confrontats a dures realitats en la seva vida quotidiana, em pregunto com s’ho fan per trobar les forces per tirar endavant. Aquesta pregunta esdevé encara més punyent si viuen en zones en guerra.

D’on els venen aquesta resiliència i aquesta perseverança en unes situacions aparentment sense sortida? En escoltar-los em sembla cada cop més clar que és la confiança en Déu allò que permet alimentar una esperança a les persones de fe. I gràcies a la resurrecció de Jesús, hi ha una certesa que va creixent: la mort no tindrà la darrera paraula.

La confiança en la resurrecció ens dona l’esperança que els sofriments de la vida no són un punt i final. Estem cridats a alguna cosa més. És aquesta esperança que aquests joves volien compartir amb mi, una esperança que va més enllà de tota esperança, perquè es basa en una nova vida que despunta quan tot sembla perdut. [2]

Maria canta en el seu clam de lloança i d’esperança: «Les obres del braç de Déu són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.» (Lluc 1, 51-53) Sí, atrevim-nos a cantar amb ella i preguem perquè aquestes situacions canvïin. Fins i tot quan Déu sembla silenciós, un camí pot obrir-se de cop i volta. [3]

I al mateix temps, fem tot el que puguem, fins i tot quan no ens sembla gran cosa, per expressar signes de solidaritat amb les persones que pateixen al voltant nostre, o que es veuen atrapades per la guerra o forçades a deixar el seu país. No és això que ens permetrà esperar més enllà de tota esperança?

Les reflexions que segueixen són, en bona part, fruit de les trobades i les converses amb joves que viuen en països en guerra o en zones de conflicte durant aquest últim any. Estic agraït a aquells que han compartit les seves experiències i reflexions i també als nostres germans més joves, el consell prudent dels quals m’ha ajudat a posar ordre en el que havia escrit.

germà Matthew

El coratge d’esperar

Quan aspirem a confiar en l’amor de Déu, el que veiem i sentim al voltant nostre sovint sembla contradir aquest amor. Ens trobem atrapats entre el que ja ens ha estat donat i el que encara ha de venir. Aquest espai no és sempre confortable. Tanmateix, quan ens obrim a l’esperança d’un acompliment, [4] percebem que alguna cosa s’ha alliberat dins nostre.

L’esperança demana paciència. «Esperem allò que no veiem» (Romans 8,25), diu l’apòstol Pau. De cara a allò que arribarà a la plenitud quan Déu voldrà, però també torbats per «tota mena d’afliccions: a fora, lluites; a dintre, la por» (2 Corintis 7,5), ens atrevirem a quedar-nos en aquest espai més que no a fugir-ne?

«Esperant contra tota esperança, Abraham va creure» (Romans 4,18). Abraham, avantpassat de molts creients, es va fer fort en la promesa de Déu, més enllà de cap esperança raonable. Ell i la seva esposa Sara van rebre allò que els semblava impossible.

Amb el seu país devastat per la guerra i els seus habitants amenaçats per l’exili, i fins i tot estant a la presó, el profeta Jeremies va apostar pel futur: va comprar un camp, convençut que Déu no abandonaria el seu poble (Jeremies 32,6-15).

Un gest d’esperança tan sorprenent que fa que la fe sigui més real: una confiança ferma en allò que encara és invisible i fins i tot incert. Nosaltres, podem mantenir-nos en una esperança com aquesta? Aquí s’obre la font de la joia. [5] Fins i tot en les situacions humanes més complicades, allò que no havíem gosat mai esperar es pot fer realitat.

Avui, veuen la llum increïbles iniciatives portadores d’esperança [6] en nombrosos països on la guerra ha fet desastres.

Escoltar persones d’esperança

Per poder comprendre millor què significa l’esperança, ens cal escoltar persones que viuen al mig de l’aflicció i de la violència. No és mitjançant les seves veus que Déu ens conduirà?

En la meva visita a Ucraïna amb dos dels meus germans, un responsable eclesial ens ha dit: «La pregària obre un espai que permet la guarició». Vaig quedar molt impressionat per aquesta afirmació. Confrontat constantment amb el sofriment del seu poble, constata que és a la seva vida interior que els creients poden restar oberts a acollir la novetat.

Aquest és un procés que no necessàriament produeix resultats immediats, sinó que eventualment acompanyat per altres mitjans obre una porta per superar les ferides i la pena, i desvetlla una esperança en una humanitat guarida. La pregària dona la força de sostenir-se davant de les situacions més complexes. [7] Trenca les onades de descoratjament quan la tenebra sembla que ho engoleix tot.

Una dona palestina que viu a França, però que té la família a Gaza, ens va escriure: «L’amor que sosté els ferits, els que són fràgils, ens dona noves forces. Em fa pensar en el paralític [8] de l’Evangeli portat pels seus amics i per la seva fe. La pregària és també una manera de resistir, i això per a mi és important. Però jo soc humana: després de l’anunci de l’assassinat de dos membres de la meva família, em va envair la còlera, i vaig cridar i plorar… Quan vaig tornar en mi, jo sabia que Déu hi era allí, en el sofriment i en la desesperació, i que ens sostenia.»

Aquest estiu, estant a Taizé, ens deia: «Cada matí prego per trobar la força d’estimar més que no d’odiar.» Les seves paraules són per a nosaltres com una llum en el camí.
Una jove asiàtica d’un país destruït per la guerra em va explicar: «El nostre poble està aclaparat però es reconforta en l’Evangeli. Quantes vegades el poble de Déu s’ha trobat fugint? I, tanmateix, es va crear una comunitat, per molt difícil que fos la situació. Déu pot tenir els projectes més grans per a nosaltres, però nosaltres hem d’acollir dia rere dia. Viure el present és un do i un signe que la vida és aquí per ser viscuda plenament. En la pregària hi ha una font de pau que ens permet encoratjar-nos els uns als altres i trobar un sentit a la solidaritat i al compartir.»

Del Líban, m’han arribat aquestes paraules: «La meva mare és un testimoni d’esperança. Malgrat tot, ella sempre es manté dempeus. És gràcies a ella que avui soc qui soc. Ella ens ha ensenyat a tenir fe en Déu i a pregar. Tothom que viu de la confiança reflecteix la confiança perquè en beu a la font i pot esdevenir-ne un testimoni.»

Qui són els testimonis d’esperança que cadascú pot descobrir en la seva pròpia situació? Obrim bé les orelles per escoltar el que ens han de dir.

Lluitar per l’esperança

Com reaccionem quan els nostres projectes no surten com volíem i les nostres esperances resulten decebudes? Jesús ens dona una clau per continuar essent persones d’esperança. Davant d’una gran multitud afamada, en va sentir «compassió», literalment «el seu cor va ser portat cap» a elles. [9] I va trobar la manera de satisfer les seves necessitats.

Refusant d’eludir les situacions de sofriment permet que l’esperança s’encarni en nosaltres. És el contrari d’una espera passiva, és un combat, [10] i no hi ha altre camí. Fins i tot el nostre sol desig d’esperança ens pot obrir el pas entre el que és humanament possible i el que és possible per a Déu.

L’esperança que el Crist dona ens ofereix un tast del que s’ha de realitzar en plenitud en el futur de Déu. És com l’àncora d’un vaixell. [11] Ens sosté amb fermesa enmig de la tempesta. Ens permet viure de petits signes de la nostra fidelitat a la crida que hem rebut i a les persones que ens han estat confiades. També és com un casc, [12] que ens protegeix de l’adversitat que ens pot caure al damunt.

La Regla de Taizé parla de no resignar-nos a «l’escàndol de la separació dels cristians, que confessen amb facilitat l’amor al proïsme però que resten dividits». Per al germà Roger, la unitat dels cristians [13] no va ser mai un simple objectiu en ell mateix, sinó un camí que porta la pau al si de la família humana. [14]

Els senzills arbustos de boix que hi ha al voltant de Taizé, malgrat que han estat infectats per dues onades de paràsits en els darrers anys, han rebrotat plens de vida enguany. Del que semblava aparentment mort, en neixen noves branques i el gris es transforma en verd. La natura lluita per sobreviure i reflecteix i encoratja la nostra pròpia lluita per l’esperança. L’esperança per a la creació, [15] i l’esperança que rebem de la bona creació de Déu, van juntes amb l’esperança per a la humanitat. [16]

Ésser persones d’esperança

L’esperança es pot ofegar fàcilment quan ens enfrontem a situacions on cap comprensió mútua no sembla possible. Crear una atmosfera de sospita té el risc d’atrapar els altres en una trampa de desconfiança.

Això pot passar a les nostres comunitats, les nostres esglésies, les nostres famílies i també a la societat i els nostres països. Aquestes dinàmiques poden ser ocultes o evidents, però sempre esgoten les nostres forces. Tanmateix, hi ha moments on, davant de la injustícia, hem de denunciar el mal per evitar que alguns humans no continuïn essent víctimes d’altres humans. [17]

Per preservar l’esperança, tenim necessitat els uns dels altres. L’esperança creix quan estem atents a les necessitats dels altres. Veiem persones que, enmig de la més gran adversitat, cada dia escullen viure, somriure i oferir el poc que hi ha cada dia.
L’esperança està lligada a la veritat i a la justícia. [18] Això és perquè es tracta de qualitats de Déu? No les retrobem en la vida, la mort i la resurrecció de Jesús? Per nodrir l’esperança cal enfrontar-se a la realitat tal com és i veure-la a la llum de les promeses de Déu. [19]

Un jove que viu en una zona de conflicte m’ha explicat: «Estava en un cafè llegint un llibre quan han caigut projectils al nostre voltant. La gent corria commocionada, però jo he decidit de quedar-me i acabar la meva lectura.» Buscar un refugi hauria estat igualment una opció assenyada, però compartir aquesta història és una protesta d’esperança contra la ineluctabilitat de la guerra.

Un dels meus germans em va dir: «L’esperança és provocativa i, encara més, s’encomana. El contrari de l’esperança és la indiferència o la resignació. En una visita recent al meu país, colpejat per la guerra, he vist les cares de la gent trista, inquieta i estressada. Vaig pensar què podia fer-hi i vaig tenir una idea: cada vegada que conduís i tingués preferència, m’aturaria i deixaria passar a l’altra persona. Això em costava cinc segons, però veia que aquest petit gest feia reaccionar la cara de la gent, alleugerir una mica el sofriment del meu germà o germana.

Tot en nosaltres resisteix a la guerra i a la mort… Tot en nosaltres aspira a la vida i a la bellesa.» [20]

L’esperança de Pasqua

On soc jo ara? Al peu de la creu el divendres sant? En la joia de diumenge de Pasqua? O esperant, sense saber cap on anar, com el dissabte sant?

Sigui on sigui, puc entreveure que davant meu s’obre un camí d’esperança? S’obre davant meu quan miro Jesús, que ha donat la seva vida per amor de tothom, que ens ha mostrat un amor més fort que el poder de la violència, de l’odi i de la mort.

L’esperança no es basa en una anàlisi de la situació, sinó en allò que sovint no és més que una flama de confiança que vacil·la. Tot i ser fràgil, aquesta flama crema en la nit més profunda, com ho va fer per als amics de Jesús. Molts d’ells l’havien abandonat al moment de la prova més gran. Però el seu amor els va permetre de tornar-hi.

Tant de bo poguéssim reconèixer Jesús ressuscitat! Tot i així, la seva presència no depèn del nostre reconeixement. De vegades, el nostre descoratjament ens encega com va encegar Maria de Magdala. Jesús ressuscitat li demana: «Dona, per què plores?» i «Qui busques?» (Joan 20,15) A la segona pregunta ressonen les seves primeres paraules a l’Evangeli segons sant Joan: «Què busqueu?» (Joan 1,38) Des que Jesús ha entrat en el dolor més profund i en la mort de la humanitat, la pregunta pel sentit esdevé el desig d’una presència. [21]

Ressuscitat d’entre els morts, vivint en Déu, Jesús ens atrau cap a ell. [22] Fent-se present en el més profund del nostre ésser, estiguem en la tristesa o en la joia, Jesús ressuscitat ens obre a la seva relació amb el Pare i a la comunió en l’Esperit Sant. Ja no som presoners del nostre descoratjament, una nova vida és possible.

Pau escriu: «L’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor». (Romans 5,5) Visquem d’aquest amor. Que l’Esperit Sant ens guiï sempre!

Pelegrins d’esperança, pelegrins de pau

La fe en la resurrecció ha permès a moltes persones aferrar-se a l’esperança enmig del sofriment. És una font que ens porta a sobrepassar les nostres pròpies limitacions, a deixar anar el nostre cor cap als altres i a actuar.

Creure en la Resurrecció de Jesús demana molt de coratge i d’audàcia. Implica l’esforç de no deixar-nos paralitzar per la presència de la mort i de la destrucció que ens envolten.

A partir de situacions que poden semblar desesperades, Déu pot crear una nova realitat. Déu pot fer sorgir la vida de la mort i, fins i tot, la reconciliació del conflicte.

Les dones, amigues de Jesús, que el matí de Pasqua van anar ben d’hora al sepulcre de Jesús, es preguntaven: «Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre» (Marc 16,3). Quines pedres hi ha en les nostres pròpies vides que hem de demanar a Déu que rodolin perquè pugui néixer en nosaltres una nova vida?

Aquesta vida nova ens ajuda a posar-nos dempeus, ens porta a caminar amb els altres. Esdevenim pelegrins de l’esperança que portem en nosaltres. Això no és també una esperança de pau? Perquè «El Crist és la nostra pau». El sentirem que ens diu: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. [23] Jo no us la dono pas com el món la dona. Que els vostres cors s’asserenin i no temin.» (Joan 14,27-28)

Com a pelegrins de pau, [24] som conscients que no hi ha pau veritable sense justícia. [25] La pau que portem en nosaltres, que ve de l’esperança que vivim, ens fa lliures interiorment. Ens permet d’estimar la vida i de resistir a la injustícia, perseverant sota l’impuls de l’Esperit Sant.

Un dia ens trobarem pregant amb el cant de Zacaries. Un home vell en un país ocupat, s’alegra d’un naixement inesperat i el celebra: «Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol naixent que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lluc 1,78-79).

Estem disposats a esperar més enllà de tota esperança?

Crist ressuscitat,

per la presència de l’Esperit Sant 

has infòs l’amor de Déu en els nostres cors

i ens dones d’esperar més enllà de tota esperança. 

I de les nostres profunditats puja,

a poc a poc, 
una pau que ens sorprèn. 

Lloat siguis!

Last updated: 26 de desembre de 2024

Notes

[1El maig de 2024, amb dos dels meus germans, vam viatjar com a pelegrins a Ucraïna, devastada per la guerra. Durant l’estiu, a Taizé hem acollit joves de Myanmar, Nicaragua i Ucraïna. A la tardor, vaig poder conversar en línia amb joves de tots aquests països i també de Betlem i del Líban; al mateix temps, quatre germans retornaven a Ucraïna, visitant el país d’est a oest.

[2«No hi pot haver esperança sense l’experiència prèvia d’una absència total d’horitzó, que és com una nit en ple dia i obliga tant els individus com els pobles a desfer-se de les seves il·lusions.» (Corine Pelluchon a L’espérance, ou la traversée de l’impossible, Éditions Payot & Rivages , París, 2023, p. 8)

[3«L’esperança és la resposta humana al silenci de Déu.» (Jacques Ellul, citat per Anne Lécu a www.revue-etudes.com/article/esperer/24779)

[4En un comentari sobre Deuteronomi 4,31, Gustavo Gutiérrez escriu: «Déu no oblidarà l’aliança; la lleialtat és, en primer lloc, memòria. Ser fidel és recordar, no oblidar els nostres compromisos, tenir un sentit de la tradició. La fidelitat a l’aliança suposa el record dels orígens del pacte i de les seves exigències. (...) Però la veritable fidelitat implica més que això; exigeix també, i això sembla menys evident a primera vista, una projecció cap al futur. Tenir memòria no vol dir quedar-se en el passat. Recordar-se de l’ahir és important, sobretot perquè ens ajuda a apostar pel demà. (...) La fidelitat no consisteix a recórrer sense iniciativa camins ja fressats, sinó a renovar-los permanentment; la fidelitat ens condueix —ens hauria de conduir— a nous projectes.» (Gustavo Gutiérrez, El Dios de la vida, Ediciones Sígueme, Salamanca, 1992, p. 82-83)

[5En les meves converses amb joves que viuen en situacions de guerra, molts m’han parlat de la importància del cant com a font de joia i de força. Aquesta carta serà publicada durant la trobada europea 2024-2025 a Tallinn. No oblidem la «Revolució cantant» que tant va contribuir a l’assoliment pacífic de la independència d’Estònia el 1991. La gent va sortir cantant als carrers per plantar cara a l’amenaça amb què estaven confrontats.

[6Una persona que un dels nostres germans va conèixer durant un pelegrinatge, li va dir: «M’habita una còlera creativa.» És aquesta força que l’empeny a fer almenys un petit pas per canviar la situació actual.

[7«De l’starets [Siluan], [Sophrony Sakharov] n’aprengué moltes coses que serien fonamentals per a la seva vida espiritual. En destaquen dos elements: com fer front al sentiment d’abandó quan tot el que experimentem en la pregària és, enlloc de Déu, un buit desolador; i com fer front a l’angoixa que acompanya una pregària intensa pel món sofrent. El primer punt troba el seu sentit gràcies al concepte de l’abandó de Déu que Sakharov desenvoluparà més tard, el segon gràcies a la injunció revelada a l’starets en la pregària i que comunicà al seu deixeble: “Mantingues la teva ment a l’infern i no desesperis!”» (Norman Russell, Theosis and Religion, Cambridge University Press, 2024, p. 169)

[8Vegeu Marc 2,1-2. Fixeu-vos en la força de l’esperança dels amics de l’home, que superen tots els obstacles fent un forat a la teulada de la casa per intentar ajudar-lo i portar-lo a Jesús.

[9El verb grec σπλαγχνίζομαι (splanchnizomai) és molt fort des d’un punt de vista emocional. Indica una calorosa i compassiva resposta a una necessitat. És difícil de traduir: compassió, pietat, simpatia... en transmeten alguna cosa. Però «el seu cor va ser portat cap a» segurament expressa més plenament la reacció instintiva que el verb implica. En Mateu (vegeu 14,14; 15,32; 18,27; 20,34), el verb no es refereix només a una emoció o a un sentiment, sinó més aviat indica una resposta pràctica a una necessitat. En aquest cas, Jesús guareix els malalts i nodreix la multitud. L’emoció es tradueix per una acció benevolent i eficaç. Aquest verb és com un resum de tot l’Evangeli en una sola paraula.

[10Vegeu 1 Timoteu 4,10: «Si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l’esperança en el Déu viu, que és el salvador de tots els homes, sobretot dels qui són creients.»

[11Vegeu Hebreus 6,19.

[12Vegeu 1 Tessalonicencs 5,8.

[13El Sínode sobre la sinodalitat ha permès a l’Església Catòlica de reconèixer la diversitat ja existent en el seu si. El paper dels delegats d’altres Esglésies en aquest Sínode ha estat important. ¿No es tracta d’una nova esperança per a la vocació ecumènica en el camí de la unitat de tots aquells que estimen el Crist?

[14Taizé va ser fundat en temps de guerra. La «paràbola de la comunió» que ens esforcem a viure com a germans de diferents Esglésies, països, cultures i edats necessita una cura constant per tal de ser un signe d’esperança davant de les divisions de la família humana.

[15Vegeu Romans 8,21-23.

[16Davant del desafiament del canvi climàtic i de la pèrdua de la biodiversitat, com podem prendre encara més cura de la nostra casa comuna on tot està connectat?

[17En el si de la nostra Comunitat de Taizé, continuem el treball de veritat davant les acusacions d’abusos i d’agressions contra alguns germans. El coratge de les persones que han sofert i han parlat ens ha d’incitar encara més a aprendre d’elles. Sovint busquen una vegada i una altra una nova esperança i una nova vida. Aquestes persones ens motiven a fer tot el possible (vegeu www.taize.fr/protection) per fer de les trobades a Taizé i arreu, entorns segurs per a tothom i també per sensibilitzar sobre tot allò que hi té a veure. També estem agraïts pel treball de la «Comissió de Reconeixement i Reparació» (vegeu www.reconnaissancereparation.org), per la seva escolta de les persones víctimes i per la seva mediació.

[18«Crec que l’esperança va lligada a la veritat. Si jo no acceptava la perspectiva de la mort, no podria tenir esperança. Això serveix per a totes les situacions. Com a cristians, podem tenir una tendència a fugir de les situacions que ens desesperen —políticament, ecològicament, humanament... És normal que tot això ens revolti, però em sembla que l’esperança ens porta a romandre precisament aquí, en el realisme d’aquestes situacions, a mirar-les de veritat. Georges Bernanos parla molt de l’esperança com una virtut heroica. És una virtut que ens porta a l’acció, a no fugir, a lluitar per allò que sabem o creiem que és bo. L’esperança ens condueix cap a la promesa de Déu.» (Clémence Pasquier, entrevistada per Clémence Houdaille, La Croix, 11 d’octubre de 2024)

[19En la llengua kikuyu (gĩkũyũ), un dels atributs de Déu és «digne d’esperança»: Déu és aquell en qui podem posar la nostra esperança. Mwĩhoko - esperança; wĩhokeku - la qualitat de ser digne d’esperança; mwĩhokeku - digne d’esperança. I així: Ngai nĩ mwĩhokeku – Déu és digne d’esperança.

[20«Si bé l’esperança implica amidar els perills actuals, també ens ensenya a habitar el present i a creure en el futur, sense necessitat de donar més voltes al passat i abandonant el rencor. L’esperança és, finalment, allò que anhela la nostra ànima i l’absència de la qual ens fa tornar amargs o violents. Com l’amor del Càntic dels càntics, l’esperança retorna la vida al nostre cos que el desig havia esgotat» (Corine Pelluchon, a L’espérance, ou la traversée de l’impossible, Éditions Payot & Rivages , Paris, 2023, p. 13‑14)

[21«És la persona que es troba a la creu, que pateix com nosaltres, que ha estat reduïda al no-res, que il·lumina la nostra tràgica existència humana… No considerem pas Jesús com un simple exemple a seguir, tampoc no pretenem idolatrar-lo. Nosaltres veiem Jesús com el Déu que pren forma humana, pateix i plora amb nosaltres.». (Kwok Pui Lan, teòloga de Hong Kong, «God Weeps with Our Pain», a New Eyes for Reading: Biblical and Theological Reflections by Women from the Third World, Ed. John S. Pobee and Barbel von Wartenberg-Potter, Meyer Stone Books, Bloomington, IN, 1987, p. 92)

[22Vegeu Joan 12,32.

[23«“Us deixo la pau, us dono la meva pau.” (Joan 14,27) Allò que és propi de qui és plenament madur és no deixar-se atreure fàcilment per les coses del món, ni trasbalsar per la por, ni agitar per la sospita, ni commocionar pel terror, ni inquietar pel dolor, sinó restar en la calma de la fe com en una riba ferma i segura, davant l’onatge i les tempestes del món. És aquesta fermesa que el Crist ha donat a l’esperit dels cristians, infonent-los la pau interior, concedida als que han travessat proves.» (Ambròs de Milà, Tractat III: Sobre Jacob i la vida feliç 6, 28, citat a Soyons l’âme du monde, Les Presses de Taizé, 1998 i 2025, p. 109)

[25Vegeu Salm 85,10: «Ell és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país.»