Del 26 al 30 de novembre 2008 es reuniren a Nairobi 7.000 joves de diferents regions de Kenya, d’altres països d’Àfrica i d’altres continents. Aquest encontre, etapa del “pelegrinatge de confiança a través de la terra” animat per la comunitat de Taizé, ha estat acollit per més de 80 parròquies de diverses Esglésies de Nairobi. Aquesta trobada ha volgut contribuir a construir relacions més fraternes i a sortir de les falses representacions dels altres, perpetuades per la manca de contacte entre pobles i per les ferides de la història.La comunitat de Taizé està present en el continent africà des de fa 55 anys per petites fraternitats de germans que comparteixen la vida dels més pobres. Al llarg dels anys, alguns germans han viscut a Algèria, Costa d’Ivori, Níger, Ruanda i Kenya. Des de fa 16 anys germans de Taizé viuen al Senegal en un barri popular de majoria musulmana.Desmond Tutu, arquebisbe anglicà emèrit de Ciutat del Cap (Sud-àfrica), escriu: “Àfrica és un lloc on crucifixió i resurrecció troben el seu significat més profund, on la construcció de confiança i reconciliació és una realitat quotidiana... Som tots fills de Déu i en el Crist no hi ha ni ruandès, ni congolès, ni burundès ni kenià, ni nigerià ni sud-africà: tots som u en Crist Jesús. Sé que aquest es també el missatge que porta la comunitat de Taizé i que es solidaritza amb nosaltres quan intentem aplicar-lo a Sud-àfrica, a través de tot el continent africà i a la resta del món on la “por a l’estranger” encara s’ha de convertir en amistat, reconciliació i confiança.”A Àfrica, les proves no exclouen pas el significat de la dignitat, perceptible sobretot entre els més pobres. Les dificultats de la vida no desterren pas l’alegria, la gravetat de la perspectiva no exclou pas la dansa. Són molts els qui es resisteixen a caure en la desesperació. En primera línia es troben sovint les dones, que assumeixen amb creativitat i perseverança moltes tasques en la família i en la societat.Davant de les divisions que esquincen el continent, molta gent continua esforçant-se amb valentia per la reconciliació i pacificació. Els cristians són cridats a aferrar-se a aquesta esperança: el vincle del baptisme en el Crist és més fort que les divisions. Hi ha cristians africans que han pagat amb la seva vida la convicció de la fe.Aquesta «Carta de Kenya», escrita pel germà Alois per a l’any 2009, es publica durant la trobada europea de joves que té lloc a Brussel·les a la fi del mes de desembre de 2008.
A tot el món, la societat i els comportaments canvien ràpidament. Mentre possibilitats de desenvolupament sense precedents proliferen, la inestabilitat també creix i les preocupacions davant del futur s’accentuen. [1]
Per tal que el progrés tècnic i econòmic vagin de la mà amb més humanitat, és indispensable buscar un sentit més profund a l’existència. Davant l’apatia i la indefensió que tanta gent sent, es planteja la pregunta: de quina font traiem la vida? [2]
Segles abans del Crist, el profeta Isaïes ja assenyalava una font quan escrivia: “Aquells que esperen en el Senyor recobren les forces, corren sense cansar-se, caminen sense defallir.”
Avui els que no troben aquesta font són més nombrosos que en el passat. Fins i tot el nom de Déu està carregat de malentesos o completament oblidat. Hi haurà un vincle entre aquesta desaparició de la fe i les ganes de viure?
Com podem treure allò que obstrueix la font? No serà estant atents a la presència de Déu? Allà podem pouar l’esperança i la joia.
Llavors la font brolla de nou i la nostra vida s’omple de sentit. Esdevenim capaços d’assumir la nostra existència: rebre-la com un do i donar-la també nosaltres a aquells que ens són confiats.
Fins i tot amb una fe ben petita es produeix un capgirament: ja no vivim centrats en nosaltres mateixos. Quan obrim les portes del nostre propi cor a Déu, preparem el camí de la seva vinguda també per a molts d’altres.
Assumir la nostra existència
Sí, Déu és present en cada persona, sigui creient o no. Des de la primera pàgina, la Bíblia descriu amb una gran bellesa poètica el do que Déu fa del seu alè de vida a tot ésser humà. [3]
Per la seva vida a la terra, Jesús ha revelat l’amor infinit de Déu per cada persona. Tot donant-se fins a l’extrem, ha inscrit el sí de Déu en el més profund de la condició humana. [4] Des de la resurrecció del Crist, ja no podem no tenir esperances en el món o en nosaltres mateixos.
Des d’aquell moment, l’alè de Déu, l’Esperit Sant, se’ns va donar per sempre. [5] Pel seu Esperit que habita en els nostres cors, Déu diu sí a allò que som. No podem cansar-nos d’escoltar aquestes paraules del profeta Isaïes: “El Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra.” [6]
Acceptem doncs el que som o el que no som, prenguem fins i tot la responsabilitat per tot allò que no hem escollit però que ens fa ser qui som. [7] Atrevim-nos a crear fins i tot a partir del que no és perfecte. I trobarem llibertat. Fins i tot si estem sobrecarregats, rebrem la nostra vida com un regal i cada dia com l’avui de Déu. [8]
Conduïts més enllà de nosaltres mateixos
Si Déu és en nosaltres, també va davant nostre. [9] Ens accepta tal i com som, però també ens duu més enllà de nosaltres mateixos. A vegades ve per desestabilitzar la nostra vida, capgirant els nostres plans i els nostres projectes. [10] La vida de Jesús ens ajuda a entrar en la seva manera de veure les coses.
Jesús es deixava guiar per l’Esperit Sant. Mai no va parar de referir-se a la presència invisible de Déu, el seu Pare. Aquesta és el fonament de la seva llibertat, que el va portar a donar la seva vida per amor. En Jesús, relació amb Déu i llibertat no s’oposen mai, sinó que es reforcen l’una a l’altra. [11]
En tots nosaltres hi ha el desig d’un absolut, cap al que tendim amb tot el nostre ésser: cos, ànima i enteniment. Una set d’amor crema en cada persona, des dels nadons a la gent gran. Ni la més gran intimitat humana no pot satisfer-la completament.
Sovint experimentem aquestes aspiracions com una mancança o una buidor. A vegades poden dispersar-nos. Però lluny de ser una anomalia, són part de la nostra persona. Són un regal; contenen ja en elles la crida de Déu a obrir-nos.
Llavors cada persona és convidada a preguntar-se: quins passos endavant se’m demana que faci ara? No és necessàriament una qüestió de “fer més”. Allò a què som cridats és a estimar més. I com per expressar-se, l’amor necessita del nostre ésser tot sencer, depèn de nosaltres de trobar com estar més atents al nostre veí, i fer-ho sense esperar ni un moment més.
El poc que puguem fer, ho hem de fer
Ajudar-nos els uns als altres a aprofundir en la nostra fe:
Massa gent jove se sent sola en el seu viatge interior. Dues o tres persones poden ajudar-se, compartir i pregar juntes, fins i tot amb aquells que afirmen que estan més a prop del dubte que de la fe. [12]
Aquest tipus de compartir troba gran recolzament quan s’integra en l’església local. [13] Ella és la comunitat de les comunitats, on totes les generacions s’apleguen i on les persones no s’escullen les unes a les altres. L’Església és la família de Déu, aquella comunió que ens treu de l’aïllament. Hi som tots benvinguts; allà el sí de Déu a la nostra existència esdevé una realitat; hi trobem el consol indispensable de Déu. [14]
Si les parròquies i grups de joves fossin primer de tot espais de bondat del cor i de confiança, llocs acollidors on estem atents als més febles!
Anar més enllà dels compartiments de les nostres societats:
Si hem de prendre part en la construcció d’una família humana més unida, una de les urgències no hauria de ser mirar el món “des de baix”? [15] Aquesta manera de mirar implica una gran senzillesa de vida.
Les comunicacions esdevenen més i més fàcils i tot i amb això, al mateix temps, les societats es mantenen fortament compartimentades. El risc d’indiferència recíproca continua creixent. Anem més enllà de tot el que ens separa! Anem cap a aquells que sofreixen! Visitem aquells que són abandonats i maltractats! Pensem en els immigrants, tan a prop nostre i al mateix temps sovint tan lluny! [16] Allà on el sofriment creix, sovint veiem multiplicar-se els projectes concrets que són signes d’esperança.
Per lluitar contra la injustícia, l’amenaça de conflictes i encoratjar el compartir dels béns materials, és indispensable adquirir-ne competències. La perseverança en els propis estudis o en la formació professional pot també ser un servei prestat als altres.
Si hi ha formes escandaloses de pobresa i d’injustícia que salten a la vista, n’hi ha d’altres que són menys visibles. La soledat n’és una d’elles. [17]
Els prejudicis i malentesos són de vegades transmesos de generació en generació i poden conduir a actes de violència. Hi ha també formes de violència que semblen innòcues, però que de fet causen grans mals i humilien a d’altres. La burla n’és una. [18]
Allà on siguem, busquem, sols o amb uns quants més, què podem fer en situacions d’angoixa o misèria. Així descobrirem la presència del Crist fins allà on no havíem esperat trobar-lo. Ressuscitat, és allí, present entre els éssers humans. Va davant nostre pels camins de la compassió. I ja ara, a través de l’Esperit Sant, renova la vida sobre la terra.