Fa cinc anys, el Papa Francesc va publicar la seva encíclica Laudato Si’ amb la qual adreçava «una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta.» I afegia: «Ens cal una conversió que ens uneixi a tots, perquè el repte ambiental que vivim, i les seves arrels humanes, ens interessen i ens impacten a tots.» [1].
Aquesta crida és avui més urgent que mai. I la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 ha fet palès de cop i volta com és de vulnerable la nostra casa comuna.
Alhora, el confinament sobtat de la meitat de la població humana i les dràstiques decisions sanitàries adoptades en nombrosos països han evidenciat que, davant de la gravetat del que hi havia en joc, encara era possible una resposta política, social i econòmica. Múltiples veus estan demanant que la vida de les nostres societats no retorni simplement al seu curs habitual, sinó que aprofitem aquest moment per qüestionar-nos en profunditat.
Tots els qui tenim fe girem els ulls envers Déu en la pregària i la súplica. Però tinc la convicció interior que en aquest moment de prova, Déu també ens suplica: «Desvetlleu-vos!» És perquè ens estima que ens parla. Com si ens volgués dir: mireu com depeneu els uns dels altres, tant entre persones properes com entre països i pobles. Mireu com us cal fraternitat humana. Mireu com us cal tenir cura de la creació per al vostre futur comú.
Sí, desvetllem-nos!
Mentre que el ritme frenètic de les nostres societats s’ha gairebé aturat de cop, el que ara ens amenaça és el risc d’un caos social. I són sobretot els més pobres els qui primerament en patiran les conseqüències, tant els països més pobres com la gent més pobra. Tots junts sabrem bastir noves solidaritats tot redescobrint el valor de l’ajuda mútua com tanta gent ho ha estat fent aquestes darreres setmanes?
En un moment en què la pèrdua de la biodiversitat s’agreuja inevitablement i que la urgència climàtica pressiona la humanitat, tant els científics com les joves generacions ens estan cridant a fer un canvi de debò. Ja no és possible explotar sense límit els recursos finits. Serem cada cop més conscients que amb tots els éssers vius «estem units per lligams invisibles i formem una mena de família universal?» [2]
A Taizé estem impressionats de constatar el compromís de tants joves per salvaguardar el planeta. A aquests joves, els voldria dir: que la lentitud i els dubtes que us trobeu no us desencoratgin. Amb els de la meva generació, us hauríem de demanar perdó per haver desatès tant aquesta responsabilitat.
El consumisme ha ocupat massa espai, com si la felicitat es reduís a això. Teniu raó d’urgir-nos a canviar el nostre estil de vida, perquè sigui més senzilla i alhora més centrada en allò que és essencial. [3].
El que em dona esperança és veure sorgir tantes iniciatives de base, fetes de compromisos molt concrets que, tot i no aportar respostes sistèmiques, fan palès un desig d’actuar sense el qual res no serà possible. I aquestes iniciatives em sembla que cada cop tenen més impacte a nivell polític. [4]
Per als creients, s’hi afegeix una responsabilitat addicional: el planeta és un do que Déu ens confia [5]; la preocupació per la Creació és una part integral de la nostra fe. Davant d’aquests desafiaments ambientals, el testimoni comú de les confessions cristianes [6], i també de les diferents religions, esdevé encara més important – juntament amb tots aquells que troben la motivació del seu compromís al marge de la fe.
L’endemà de la crisi pandèmica, cal témer que les desigualtats es facin encara més grans i que la recuperació econòmica no tingui prou en compte la urgència climàtica. Però tenim també una oportunitat immensa d’interrogar-nos sobre el futur que volem. Serem capaços d’aprofitar aquest moment?