Quan obrim l’Evangeli, cadascú de nosaltres pot dir-se: aquestes paraules de Jesús són com una carta molt antiga escrita en una llengua desconeguda; però com que va dirigida a mi per algú que m’estima, intento entendre’n el sentit i poso immediatament en pràctica a la meva vida el poc que entenc d’ella..
.
No és el coneixement profund el que importa al començament. Més endavant serà de gran valor. Però és a través del cor, a les profunditats d’un mateix, que l’ésser humà comença a comprendre el Misteri de la Fe. El coneixement vindrà. No tot és donat alhora. Una vida interior s’elabora pas a pas. Avui, més que ahir, ens endinsem en la fe avançant per etapes.

A les profunditats de la condició humana s’hi troba l’anhel d’una presència, el silenciós desig de comunió. No ho oblidem mai, aquest simple desig de Déu és ja el començament de la fe.

A més, ningú no pot entendre tot l’Evangeli tot sol, aïllat dels altres. Cadascú pot dir-se: en aquesta comunió única, que és l’Església, el que jo no entenc de la fe, d’altres ho entenen i ho viuen. No em baso només en la meva fe, sinó en la fe dels cristians de tots els temps, dels qui ens han precedit, des de la Verge Maria i els apòstols fins a dia d’avui. I dia rere dia em disposo interiorment a tenir confiança en el Misteri de la Fe.

Aleshores sembla que la fe, la confiança en Déu, és una realitat molt simple, tant simple que tothom podria acceptar-la. És com un salt endavant fet mil vegades al llarg de la nostra vida i fins el nostre últim alè.

Germà Roger, de Taizé