TAIZÉ

12 de maig de 1915 - 16 d’agost de 2005

Homenatge al germà Roger

 
El germà Alois, successor del germà Roger, va escriure aquest text com a introducció del llibre Choisir d’aimer (Les Presses de Taizé, 2006), publicat per la comunitat de Taizé com a agraïment per la vida entregada del seu fundador.

JPEG - 18.9 kB

La partença del germà Roger deixa un gran buit. La seva mort tràgica ens ha trasbalsat. Alhora, però, els germans també hem viscut el període posterior amb un profund agraïment pel que ens ha deixat, i aquestes pàgines voldrien ser-ne una expressió. Aquest agraïment l’ha compartit amb nosaltres una multitud innombrable de persones d’arreu del món. Això ens ha ajudat. Hem estat com portats per Déu. I en aquesta prova, la nostra petita comunitat ha fet l’experiència d’unitat que van viure els primers cristians: ser un sol cor i una sola ànima.

Per al germà Roger, buscar la reconciliació entre cristians no era pas un tema de reflexió, era una evidència. Per a ell, l’important per damunt de tot era viure l’Evangeli i transmetre’l als altres. I l’Evangeli només es pot viure junts. Estar separats no té cap sentit.

Des de molt jove, va tenir la intuïció que una vida en comunitat podia ser un signe de reconciliació, una vida que esdevé signe. Per això va pensar reunir homes que per sobre de tot busquessin reconciliar-se: aquesta és la vocació inicial de Taizé, constituir el que va anomenar «una paràbola de comunió», un petit signe visible de reconciliació. Però la vida monàstica havia desaparegut de les Esglésies de la Reforma i ell provenia d’una família protestant. Llavors, sense renegar dels seus orígens, va crear una comunitat que endinsava les arrels en l’Església indivisa d’abans del protestantisme, lligada de manera indissoluble, per la seva mateixa existència, a la tradició catòlica i ortodoxa. Un cop assentats els fonaments, a començaments dels anys setanta, i havent-hi ja germans catòlics, va continuar creant la nostra comunitat, fins al seu darrer alè. Sobre el seu camí personal, deia: «Marcat pel testimoniatge de la vida de la meva àvia, i encara força jove, seguint els seus passos vaig trobar la meva pròpia identitat de cristià tot reconciliant en mi mateix la fe dels meus orígens amb el misteri de la fe catòlica, sense trencar la comunió amb ningú.»

El llegat que ens ha deixat és enorme. I sobretot: és un llegat viu. El germà Roger ens ha deixat els seus escrits. Però segons ell, els seus mateixos escrits necessitaven constantment ser adaptats a les noves circumstàncies. Fins i tot la regla de la comunitat, que restarà com a text base de la nostra vida en comú, la va reelaborar diverses vegades. Com si ens volgués ensenyar a no aferrar-nos a la lletra o a les estructures, sinó a abandonar-nos sempre a l’alè de l’Esperit Sant.

A través del seu Esperit, Déu és present en cada ésser humà. El germà Roger tenia dins el seu cor lloc per a tots els humans, de totes les nacions, en particular per als joves i els infants. Tenia una passió per a la comunió. Sovint repetia aquests mots: «Crist no ha vingut al món per crear una nova religió, sinó per a oferir a cada ésser humà una comunió en Déu.» Aquesta comunió única, que és l’Església, és aquí per a tots, sense excepció.

Fer que aquesta comunió sigui accessible als joves, eliminant-los els obstacles del camí, era una de les seves preocupacions. Sabia que un dels obstacles més grans era la imatge d’un Déu presentat com un jutge sever que fa por. Una intuïció se li va anar fent cada cop més clara i feia tot el possible per transmetre-la amb la seva pròpia vida: Déu només pot estimar. El teòleg ortodox Olivier Clément recordava encara recentment que aquesta insistència del germà Roger sobre l’amor de Déu ha marcat la fi d’una època en què, en les diferents confessions cristianes, es tenia temor d’un Déu que castiga.

En la seva joventut, el germà Roger havia conegut cristians que pensaven que l’Evangeli imposava amb severitat càrregues feixugues als creients; per aquest motiu, va haver-hi un període en què la fe li va resultar difícil i en què l’assaltà el dubte. Durant la seva vida, la confiança en Déu va seguir essent un veritable combat. En aquest combat rau un dels orígens de la seva obertura a les generacions joves i del seu anhel d’escoltar-les. Ell mateix deia que volia «mirar de comprendre-ho tot de l’altre».

Molts joves tenien d’ell la imatge d’un home disposat sempre a escoltar-los, cada vespre després de la pregària a l’església, durant les hores que calgués. Quan la seva fatiga ja fou massa gran perquè pogués escoltar a tothom, al vespre restava tanmateix dins l’església i als qui se li acostaven els feia una senzilla benedic­ció, posant-los la mà al front.

Fins a la fi, amb una energia i un coratge excepcionals, ens ha dut pel camí de l’obertura als altres. Cap angoixa, ni física ni moral, no l’espantava prou com per fer-lo desistir. Al contrari, s’hi abocava! I més d’una vegada estava tan absorbit per una situació concreta de sofriment, que semblava que s’oblidés d’altres coses igualment importants. Era aleshores com el pastor de la paràbola de Jesús, que oblida les noranta-nou ovelles per ocupar-se d’una de sola que és a punt de perdre’s.

Quan parlàvem amb Geneviève, la seva germana, que va morir dos anys després d’ell, sobtava la semblança amb el seu germà: evitava tota paraula dura, tot judici categòric. Això els venia de família, els venia d’una mare excepcional. És clar que un tret de caràcter així també té les seves contrapartides. Però el que compta és que el germà Roger sabia crear amb aquest do. I nosaltres, els germans, vam veure que això el conduïa, de vegades, al límit d’allò que un ésser humà pot suportar.

S’ha dit d’ell que tenia un cor universal. Amb una bondat que continua sorprenent. La bondat del cor no és pas un mot buit, sinó una força capaç de transformar el món perquè, a través seu, Déu treballa. Davant del mal, la bondat de cor és una realitat vulnerable, però la vida entregada als altres del germà Roger és un senyal que la pau de Déu tindrà la darrera paraula per a tots a la Terra.

Constantment, cercava com podia concretar la compassió de cor, sobretot envers els pobres. Li agradava citar sant Agustí: «Estima i digues-ho amb la teva vida.» Això el duia a fer gestos, de vegades, sorprenents. Un cop va tornar d’una estada a Calcuta amb un bebè en braços, una nena que li havia confiat la Mare Teresa, amb l’esperança que anant a Europa podria salvar la vida, com així succeí. També va acollir i instal·lar al poblet de Taizé unes vídues vietnamites amb molts fills, que havia trobat quan visitava un camp de refugiats a Tailàndia.

Ser concret: això també es manifestava en el seu do per organitzar una habitació o una casa. No li agradava construir edificis. Quan no hi havia més remei, aleshores calia que tot fos ben simple, molt baix, i si era possible amb materials reciclats. Però li agradava transformar els espais. I amb molt poc mirava de crear bellesa. La construcció d’una església a Taizé va arribar un punt que era inevitable, però ell es va resistir molt al projecte i, després, contínuament, en va refer i modificar els plànols. Vaig veure això fins i tot al barri pobre de Mathare Valley, a Kènia, on vam viure algunes setmanes abans que els germans s’hi instal·lessin durant molts anys. En aquella pobra barraca, enmig de la misèria, va trobar la manera de posar-hi una mica de bellesa amb gairebé no res. Com ell solia dir, ens agradaria fer tot el possible perquè la vida dels qui ens envolten sigui bonica.

El germà Roger es referia sovint a les benaurances i, de vegades, deia d’ell mateix: «Sóc un pobre.» Als germans ens convidava no pas a ser mestres espirituals, sinó a ser per damunt de tot homes que escolten. Parlava del seu ministeri de prior com el d’un «pobre servidor de comunió dins la comunitat». No amagava la seva vulnerabilitat.

Ara la nostra petita comunitat se sent empesa a continuar en el camí que ell va obrir. És un camí de confiança. Aquest mot «confiança» no era pas una expressió fàcil per a ell. Conté una crida: acollir amb una gran simplicitat l’amor que Déu té per a cadascú, viure d’aquest amor i acceptar els riscos que això implica.

Perdre aquesta intuïció ens duria a imposar càrregues als qui venen a cercar l’aigua viva. La fe en aquest amor és una realitat ben simple, tan simple que tothom podria acollir-la. I aquesta fe pot moure muntanyes. Així, encara que el món sigui esquinçat sovint per violències i conflictes, podem posar-hi una mirada d’esperança.

Germà Alois

Llibres del germà Roger, de Taizé

(Títols originals francesos i els de les corresponents edicions catalanes)

1941, Communauté de Cluny: Notes explicatives
1944, Introduction à la vie communautaire
1954, La Règle de Taizé (La Regla de Taizé, Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
1959, Vivre l’Aujourd’hui de Dieu
1965, Dynamique du provisoire
1966, Unanimité dans le pluralisme
1968, Violence des pacifiques
1971, Ta fête soit sans fin
1973, Lutte et contemplation
1976, Vivre l’inespéré
1979, Etonnement d’un amour
1980, Les Sources de Taizé
1982, Fleurissent les déserts du cœur
1985, Passion d’une attente
1988, Son amour est un feu
1995, En tout la paix du cœur (En tot la pau del cor, Editorial Claret)
2001, Dieu ne peut qu’aimer
2005, Pressens-tu un bonheur ? (Les Presses de Taizé/Seuil) (Pressents una felicitat?, Editorial Claret)
2005, Prier dans le silence du cœur - cent prières (Les Presses de Taizé/Seuil)

Llibres escrits conjuntament amb la Mare Teresa de Calcuta

1986, Le Chemin de Croix
1987, Marie, mère des réconciliations
1992 et 1998, La prière, fraîcheur d’une source

El germà Roger publicava cada any una «carta» pensada per als joves, que la meditaven durant tot un any, a casa seva o durant les trobades. El fundador de Taizé sovint va escriure aquesta carta des d’un lloc marcat per la pobresa, on havia viscut un temps: des de Calcuta, des de Xile, des d’Haití, des d’Etiòpia, des de les Filipines, des de Sud-àfrica...

El germà Roger va rebre els reconeixements següents

09.04.1974: Templeton Prize (Premi Templeton), Londres.
13.10.1974: Friedenspreis des Börsenverein des deutschen Buchhandels (Premi de la Pau dels Llibreters alemanys), Frankfurt .
21.09.1988: Premi UNESCO de l’Educació per la Pau, París.
04.05.1989: Karlspreis (Premi Carlemany),Aix-la-Chapelle.
20.11.1992: Prix Robert Schuman (Premi Robert Schuman), Etrasbourg.
24.04.1997: Award for international humanitarian service (Premi al servei humanitari internacional), Universitat Notre Dame, Indiana, EUA.
22.10.2003: Dignitas Humana Award, Saint John’s School of Theology Seminary (Premi a la defensa de la Dignitat Humana), Universitat Saint John, Collegeville, Minnesota, EUA.

Last updated: 26 d’agost de 2020
Vegeu l’opuscle editat per Les Presses de Taizé sobre el germà Roger, escrit pel germà Alois i el Cardenal Walter Kasper: en castellà i en francès.