Un ancià digué a un germà:
Ves i queda’t al teu kellion*, i el teu kellion t’ho ensenyarà tot.

Al voltant del segle IV, a Egipte, però també a Síria, a Palestina i en d’altres zones del Pròxim Orient i de l’Àsia Menor, uns quants homes i dones van deixar tots els seus béns, les seves famílies, la vida quotidiana del seu temps, per anar-se’n a viure sols, al desert. Són coneguts com els pares i les mares del desert.

Allà van viure una vida austera. Vivien en coves o en petites kellia construïdes per ells mateixos. S’alimentaven de pa, herbes i verdures. Es guanyaven la vida amb el simple treball manual: teixint, fent cistells, cordes.... I, sobretot, resaven.

Quina era la seva motivació? Per sobre de tot un anhel profund de comunicació amb Déu. La seva feina humil, la vida pobra i ascètica, la pregària contínua, l’acceptació d’un mateix i l’enfrontament amb la pròpia foscor... l’amma o l’abba vivia tot això per posar-se a disposició de Déu. El seu kellion, que era a la vegada el seu refugi i el lloc on havia triat quedar-se, va esdevenir símbol d’aquesta lluita personal.

Al desert, cadascú confiava a algú més gran que ell allò que vivia, els pensaments que li venien, els seus hàbits... Aquesta era, possiblement, l’aspecte més cooperatiu de la seva vida.

Els rastres de tots aquests diàlegs ens han arribat en forma de centenars de petites històries –com l’esmentada anteriorment– on es barreja saviesa, consells, anècdotes, imaginació, humor...

Encara que les seves vides ens puguin semblar heroiques, sobretot eren realistes. Al desert no hi ha gairebé res, i sobreviure implica tenir cura de la poca vida que trobes. Això passa pel menjar, per la terra, però també per aquells que de vegades es troben, i fins i tot, segons certes llegendes, per als animals.

Respecte a tot allò que vi, contemplació dels grans espais deserts, domesticació dels propis límits… de fet, no podria dir-se que les ammas i els abbas, avançats al seu temps, van practicar una veritable ecologia del desert?

* Kellion (en plural kellia) és un mot grec que significa «cel·la», un tipus de casa petita.